Bon dia,
Anit, 28 de juny del 2024, accedírem a aquest poema de Teresa Bertran Tolosa, nascuda en Guissona (la Segarra) en 1920, i plasmat en el seu llibre “Camins del Record”, publicat en 1996 per Pagès editors. Apareix una Mare de Déu del camp, la qual, al meu coneixement, podria simbolitzar una pervivència ancestral en nexe amb el paganisme.
Diu així:
“Som a la tardor
Tardor ploranera
d’una pluja suau,
que regues les flors
com també el plantat
d’una vinya espessa.
La meva finestra
d’un vidre gelat,
també l’esquitxava
i es tornava clar.
Un llac de la plana
tot endormiscat,
l’aigua no es movia
estava encisat.
Prop d’una bardissa
que hi ha al coster,
fa acte de presència
l’ermita del camp,
que de lluny s’obre
amb sa majestat.
Pujava amb deliri
per poder admirar
un verd d’herba tendra
i les flors del camp.
La Verge em somreia
i al cim vaig pujar
collint mareselves,
que al bosc també n’hi ha.
Els pins i alzineres
mouen son brancam
enjoien l’ermita
la Verge del camp.
30-XI-1993″ (p. 71)
Com podem veure, Nostra Senyora fa de protectora de la terra, dels llauradors i de la pagesia i hi està vinculada: “la Verge del camp”.
És la primera vegada que llig un exemple així.
Em recorda la Pachamama, és a dir, la Mare Terra.
Per això, que, en el darrer quart del segle XX, encara hi haja escrits que reflecteixen un matriarcalisme tradicional i arrelat, sobretot, en el camp, és com trobar una llegenda catalana, plasmada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós en el darrer terç del segle XIX, en què s’explica com es creà el món i que, prompte, un personatge femení féu de mare de tots i, igualment, de Mare Terra.
A banda, Teresa Bertran també exposa (com si fos una pluja suau i que fa saó) uns versos amb una espècie d’agraïment al bosc: els del món rural, ¿no vivien, més d’una vegada, del bosc (i encara hui)? Per descomptat, l’estimen. I, com em digué ma mare en relació amb la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX), en gener del 2021, “Es vivia de la terra” (sic).
Finalment, agraesc la generositat de Rosa Rovira, qui m’envià aquest llibre junt amb uns altres en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i el matriarcalisme en el món rural.
