El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La casa pairal”, de Josep Ma. Puig Torralva (1854-1911).
Un altre poema de la Renaixença en què copsem aquest sentiment i altres trets matriarcalistes és “La casa pairal”, escrit pel valencià Josep Ma. Puig Torralva en 1897 i que figura en el llibre “Poesia patriotica valenciana. Antologia 1808-1996”, a cura de Voro López junt amb Artur Ahuir i editat en 1996 per L’Oronella. Amb lleugers retocs, diu així:
“LA CASA PAIRAL
Allà, entre les muntanyes de nostra hermosa terra,
hi ha un poble humil i alegre als peus d’altiva serra,
a on, entre pins, rumbeja com rosa en lo roser;
allí, la vella usança fuig esquivant la guerra
que el temporal del segle, a tot l’antic, sol fer.
Front a la santa església i, en l’espaiosa plaça,
se troba, de mos avis, la molt honrada casa,
niu de virtuts cristianes, de benaurança i pau;
al que la veu, li sembla, quan son brancal traspassa,
que, si és per palau pobra, per a casa és palau.
Des de que el poble és poble, alegre i riallera,
fon del treball escola, del poble l’almoinera;
l’honrat comerç, sa llonja trobà baix son trespol;
la fe, son reliquiari; l’amor, cambra encisera,
i fort baluard la pàtria, en jorns de negre dol.
Quan abandone el tràfec que la ciutat prodiga,
migrat de cos i, en l’ànima, punyint moral fatiga,
gojós vinc a esta casa, buscant son dolç caliu,
com busca l’oroneta vella teulada amiga,
per maig, creuant les hortes, per a refer son niu.
Llavors, a la memòria, m’apleguen d’altres dies
records amb què s’enllacen tristeses i alegries,
que omplin de melangia mon esperit cansat,
i oblide lo que resta del món i ses follies,
a on l’home sense pàtria i sense fe ha quedat.
Ací trobe la ditxa per a mon mal perduda;
ací encontre la pàtria, l’amor que mai se muda;
la fe pura i senzilla, ací, torna a mon pit;
ací veig, de mos avis, la casa benvolguda
a on, sens recels, ni dubtes, s’eixampla l’esperit”.
Començarem dient que aquest poema, molt prompte, trau un tret matriarcalista: la cultura de la pau entesa com el resultat de tractar de no cercar la violència com a camí per a viure, ni en les relacions humanes (“fuig esquivant la guerra”).
Afegirem que el 16 de juliol del 2024, durant una conversa telefònica amb ma mare (nascuda en 1943, això és, quatre anys després de finir la guerra en Espanya), li comentí que, en el darrer curs de Magisteri (en 1994), un mestre ens passà un article sobre la Guerra del Francès (sovint, presentada com la Guerra de la Independència) en nexe amb les primeres setmanes en el Regne de València. Doncs bé: els valencians que eren obligats a anar-hi, no eren, precisament, uns patriotes de les causes impulsades de Castella estant, en el sentit que no estaven per a participar-hi, sinó que, més aïna, rebutjaven les guerres com a mitjà de resolució i, per això, preferien continuar en la població on residien. Per tant, podem dir que aquells valencians de 1808 tenien arrelat el matriarcalisme.
A banda, el poeta Josep Ma. Puig Torralva empiula la casa amb els avis (els ancestres i el passat), amb l’honradesa, amb un cristianisme centrat en la benaurança i en el pacifisme i amb un estil de vida en què es prefereix sentir-se bé.
Igualment, captem que el treball agrícola i, en bona mesura, el camp, tenen a veure a on es considera que s’aprén en la vida (o, si més no, bona part) junt amb el poble.
Per eixe motiu, quan l’escriptor deixa la ciutat i torna a l’indret on es crià en la seua infantesa, hi cerca “son dolç caliu / (…) per a refer son niu”.
Adduirem que, un poc després, el poeta plasma unes paraules que defineixen molt bé lo matriarcal i una de les seues diferències amb lo patriarcal: en la ciutat, “a on l’home sense pàtria i sense fe ha quedat”.
Nogensmenys, com que el poeta sí que té pàtria (“mare pàtria”, que no “pare Estat”) i sentiment de pertinença a la terra, comenta que ell s’acosta al poble: la casa dels seus avantpassats, l’amor sincer, la religiositat pura i senzilla (que no la de lo formal, ni la de les devocions, ni la de l’espectacle cap a fora), on es troba la casa on vivien els seus padrins (amb qui ell passaria bona part de la seua infància) i en què la bonesa i la disposició d’obertura fan que la gent s’eixample als altres amb bon cor.
A continuació, exposa trets naturals i que tenen a veure amb el matriarcalisme:
“Veig l’anouer que ombreja la font de la masia
a on espirí l’essència preada d’ambrosia
amb la il·lusió divina de mon amor primer;
lo llit en què mon avi, cristianament, moria;
lo bres que, un jorn, va rebre, al nàixer, lo meu ser.
Goge tornant a vore les feines de la casa,
l’almàssera que l’oli dins lo celler rebassa[1],
l’anyada de la seda donant capolls com d’or,
lo trull, a la bodega, vessant-li vi sens tassa,
la trilla, allà, en les eres, al temps de la calor,
la cambra, tota plena de l’abundant collita,
estesa en los canyissos la saborosa fruita,
la palla amuntonada junt l’herba en lo paller,
lo buc de les abelles donant mel exquisida,
lo blat tocant les bigues de l’espaiós graner.
Dins lo corral, les cabres, els bous i les ovelles,
pertot arreu, aixades, lligones i corbelles;
corrent entre la llenya, lo poregós conill;
lo carro, en la porxada, ple de forcats i relles
i l’haca amb què l’estable llança fogós renill”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Castellanisme, en lloc, com ara, de “sobrepassa”.
