En línia amb el fet que les parelles es formassen partint del matriarcalisme vinculat amb la filla, convidada a ballar, el 26 d’abril del 2022, Antonia Verdejo González m’envià un missatge amb una cançó que ho plasma molt bé: “Ball de ses Penades” (https://www.viasona.cat/grup/aires-mallorquins/jaume-company-i-els-seus-records/ball-de-ses-penades), del grup “Aires Mallorquins”. Així, la lletra diu:
“Venim a cantar panades
a casa de bona gent,
moltes ja n’hem replegades
i un barralet d’aigua ardent.
Si voleu venir a ballar,
mos heu de dar sa panada:
sa filla està convidada,
sa primera ballarà.
Madona: ja mos n’anam
sense endur-mos sa panada
sa Corema vos deixam,
quedau ben acompanyada”.
Comentarem que el 14 de juliol del 2020, en el grup de Facebook “Dialectes”, Miquel Vila Barceló, en resposta a una publicació que jo havia fet del llibre “Mallorca eròtica”, després de llegir unes paraules de Miquel Matas, com ara, “’Bona vida té un ca si li donen menjar d’hora, però millor la té una dona si la deixen comandar’” i una frase de Maria Montserrat Morera Perramon (“La dona fa la casa”), Miquel Vila Barceló plasma que “Una cosa que no sé si ve a to explicar és que la dona mallorquina, al ball antic, sobretot, a les mateixes, feia tot el possible per fer quedar en ridícul al ballador; és a dir, al ball, comandava ella”.
Immediatament, li responguí amb aquestes paraules: “He llegit que, com a mínim, en algun ball valencià, és la dona qui va cap a l’home i, per tant, qui inicia el ball”, detall que, posteriorment, hem pogut veure en una rondalla valenciana recopilada per Enric Valor: “L’albarder de Cocentaina”.
Quant al fet que la dona siga qui comande, direm que, en l’article “Del origen del ‘festeig’” (https://www.diariodeibiza.es/ibiza/2013/10/13/origen-festeig-30624004.html), de Miguel Ángel González i publicat en el “Diario de Ibiza”, podem llegir [1] que, a nivell de casa i en el tema dels negocis com també en els balls i en les danses, “l’home (…) no donava cap pas decisiu sense el consentiment de la seua dona. I era així, perquè valorava la seua intuïció, el seu sentit pràctic, el seu bon criteri i la seua prudència”.
Afegirem que, en l’entrevista “Dolors Rodríguez: ‘Una maestra debe enseñar los valores del baile y de toda la cultura que lo envuelve” (https://www.diariodemallorca.es/cultura/2020/11/20/maestra-debe-ensenar-valores-baile-23643418.html), publicada en el “Diario de Mallorca”, en el 2020, Dolors Rodríguez, una dona i balladora implicada en l’ensenyament del ball de bot i en la defensa de la cultura popular, com podem veure en el subtítol, diu que, “Més que disciplina, jo crec que cal unes normes clares que hem de seguir. Sobretot, la cultura que tenim. Cal seguir-la i aprendre-la, que és lo que jo he intentat amb tots els meus alumnes. El ball de bot és un ball matriarcal en què mana la dona. A molts, açò no els agrada, però aquest ball és així i cal que el conservem. Hi ha pocs estils de ball en què mane la dona i açò és un detall que hem de reivindicar”.
Comentaré que, respecte al tema de l’acceptació de què parla Dolors Rodríguez, no m’estranyà gens ni miqueta, tenint present que, alguna vegada, per exemple, m’havien enviat correus electrònics amb unes cinc cançons (o quasi deu) que es centraven en una festa nocturna, en què l’home marca les pautes i en què ell, a més, tracta la dona com si ella fos un drap. Una actitud tan en línia amb lo patriarcal com els cursets d’apoderament femení que rebutgen lo femení i, per tant, lo relatiu a la terra, i que recorden les mans en diagonal que miren el cel i que, així, abracen el misticisme castellà.
Igualment, Dolors Rodríguez addueix que cal que la mestra “ensenye els valors del ball i de tota la cultura que envolten aquesta pràctica. Ets la transmissora d’un coneixement que passa dels grans als jóvens”.
Agraesc a les persones que col·laboren i que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Traduïm el text.