Tot seguit, tractarem sobre el tema de fer poble, d’actuar junts i fent camí i, a més, del folklore en el segle XXI en tot làmbit lingüístic i, fins i tot, en relació amb els Sants de la Pedra.

En segon lloc, vull afegir que, no sols el fet de ser Poble (sinònim de nació) sinó l’actuar amb la intenció de “fer poble”, com em deia Juan Enrique Pascual Tomás (rector de Fortaleny), el 1r de febrer del 2019, durant una conversa, “Això crea un pou popular” i, com he captat entre moltes persones que han aportat la seua part a aquest estudi, eixa disposició a “fer poble” també va unida a una idea de germanor, d’escolta, d’espenta i, com ara, de no adormir-se en els triomfs del passat, sobretot, perquè, en el cas de la recerca sobre els Sants de la Pedra, a mida que avançava l’estudi, per mitjà d’informació nova, véiem com passava de ser una simple investigació a un fet que traspassava les expectatives inicials i que, de rebot, es creava un esperit de comunitat (quasi sempre, de la mà d’identificar-se amb una mateixa llengua materna, el valencià) i, per una altra banda, es confirmava que és un tema que encara roman en la consciència popular, entre altres motius, perquè, fins a fa poques generacions, en moltes poblacions, es vivia majoritàriament del camp.

Però, durant el procés, també es veia l’esperit emprenedor de bona part dels participants i la seua disposició a promoure la cultura popular (entesa com la que té relació amb el Poble i amb les arrels culturals) i la nostra llengua. En eixe sentit, per exemple, podem dir que el vincle amb els Sants de la Pedra està més arrelat entre els catalanoparlants que el de Sant Isidre (¡i de bon tros!) i, així, que la cultura matriarcalista encara perviu en moltes de les persones que, a més de parlar valencià (i, sovint, d’escriure’l, sobretot, entre els catalans) s’identifiquen amb els valors vinculats al matriarcalisme^[1]. Lo que he remarcat adés, ho poguí comprovar quan, el 30 de juliol del 2019, l’etnòleg Bienve Moya-Domènech, penjà informació relacionada amb els sants Abdó i Senent, en el seu mur de Facebook, i rebé un muntó de respostes, àdhuc, de persones que sabien poc sobre els Sants de la Pedra, però que semblava que, en llegir-les, es sentien molt més identificades amb els dos germans bessons que amb Sant Isidre… ¡i potser, la gran majoria, fossen catalans, justament quan, en Catalunya, ha entrat més el sant castellà que no, com ara, en el País Valencià! Per això direm que també, en casos així (i en molts més), s’afirma més la identitat, en lloc de passar, com ara, a abraçar la castellana (com a prioritària o com a preferida, si, com ara, en parlem de la nostra i de la castellana), un fet molt important per al progrés com a part d’un Poble amb una visió matriarcalista del món que va de la mà de la llengua i de la cultura, i no com a persones que renuncien a lo que han rebut de generació en generació.

Així mateix, en aquest “pou popular” a què hem fet al·lusió més amunt, apareix el paper capital que desenvolupa Internet en el segle XXI, efecte que, com escriu Andreu Ramis Puig-gròs, en l’article “Cultura popular i nacionalisme, ‘again?”, publicat en la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), mostra que “hi ha col·lectius i institucions que mantenen viva i activen la cultura popular amb l’ús destre de les noves tecnologies, els nous canals i les noves xarxes socials. Això ens manté viva l’esperança i ens dona a entendre que, individualment però també col·lectivament, som capaços d’assumir el patrimoni com a oportunitat” (p. 27).

Així, el fet que, a hores d’ara, la festa dels Sants de la Pedra encara tinga aquesta espenta, ens mostra com bona part de la comunitat catalanoparlant està molt allunyada dels principis que prioritza el capitalisme i la línia castellanista / espanyolista sovint abraçada per polítics valencians (tot i que es presenten com a votants d’esquerres i progressistes), els quals prefereixen actuar de manera políticament correcta o d’acord amb lo que els puga perpetuar més temps en el poder (o afavorir que apareguen en els grans mitjans de comunicació social). Aquesta comunitat de catalanoparlants i de persones interessades per la cultura popular, com escriu Miquel Sbert i Garau, en l’article “Cultura popular i patrimoni cultural immaterial. Entre els riscos i els reptes”, publicat en la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), “a través del seu caràcter viu, interactua amb la natura i la seva història, i els infon un sentiment d’identitat i continuïtat” (p. 22) i es mou amb la idea que “tot el seu esdevenidor com a cultura del nostre poble depèn de dues coses: de la llengua que enraonem i de la cultura que som” (p. 23). Hi estic totalment d’acord.  Com diem, popularment, els seus membres “la mamen” i la viuen de manera molt semblant a la d’aquells representants polítics de Catalunya, del Regne de València i de les Illes Balears, que, junt amb els d’Aragó, en 1760, presentaren un escrit de greuges al nou rei, Carles III, relatiu, entre altres temes, a la llengua materna que parlava la gran majoria de la població de tot l’àmbit lingüístic i a la de l’aragonés com també sobre el sistema administratiu que hi havia abans dels decrets de nova planta.

En tercer lloc, trobe que, moltes persones que valoren aquesta festa, manifesten un esperit viu, com qui es mou amb la idea que pot fer que perdure molt més aquest llegat i que, en el nostre cas, no sols anem a favor de la cultura popular sinó del manteniment d’u dels trets religiosos que, fins i tot, ha passat intents d’anul·lació, com ara, els esdevinguts durant el segle XVI i que es plasmen en el llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, del valencià Joan Baptista Anyés (publicat en 1542) i en el “Llibre de la translació” (editat en Perpinyà en 1591, després del Concili de Trento) com també que ha superat la introducció de Sant Isidre en la Corona Catalanoaragonesa, la política del general Franco o les repercussions que, en el seu moment, pogué tenir l’actuació de part de la població davant la decisió de Joan XXIII d’anomenar Sant Isidre patró de tots els llauradors espanyols.

A més a més, hi ha un motiu que no hem d’arraconar: la festa dels Sants de la Pedra no ha sigut (ni és, a hores d’ara) una festa “de capellans”, en el sentit popular del terme, sinó una festa que ha romàs viva entre el Poble en bona part de tot l’àmbit lingüístic perquè moltes persones del poble senzill s’interessaven perquè perduràs com també perquè hi ha hagut persones amb estudis superiors, o bé, per exemple, lletrades, que s’han implicat en la pervivència de la cultura popular. Bona part de lo escrit adés, en aquest paràgraf, ja ens ho mostra, de manera manifesta, Joan Baptista Anyés, en distints apartats de l’obra que escrigué sobre els Sants de la Pedra i publicada en 1542. Així, en el capítol cinqué, escriu que “no puc deixar d’admirar-me dels nostres llauradors, que creuen obligar a Déu i als sants gloriosos en les festivitats d’aquells, amb sol fer molts pans beneïts, i amb trompes i tabals i balls fer grans danses, en les qual no fou servit Déu, ni menys els sants”.

Per això, “descobrir” la nostra cultura, inserir-la en la nostra vida i, al mateix temps, estendre-la, així com es feu en tot l’àmbit lingüístic, després de la mort del general Franco (1975), amb la intenció de donar vida, de desmilitaritzar festes i, fins i tot, de reviscolar manifestacions del poble senzill i de crear, àdhuc, sentiment de pertinença a una nació i a una comunitat de parlants d’una mateixa llengua, el valencià, i amb una mateixa cultura, també és un acte en línia amb lo matriarcal i que impulsa, a més, anar a l’arrel de les festes i estar oberts a conéixer més i millor el nostre passat, i, després, a difondre’l de manera que es continue transmetent de generació en generació i que, igualment, qualsevol persona hi puga tenir accés.

Igualment, però, partint del valor tolerància, afegirem que, el 19 de febrer del 2019, mentres raonava amb un amic que estigué de capellà cinc anys en Atacama (i, de pas, en contacte amb la cultura colla), li comentí que, em feia l’efecte que, de la mateixa manera que es sap que u dels factors que més afavoreix la creativitat i el desenvolupament de les persones és un sistema d’organització molt més participatiu i, per tant, “matriarcal”, 1) en les cultures matriarcals, malgrat que, per exemple, una dona ocupàs el càrrec més alt en l’escala, la forma de govern seria més tolerant i, per tant, no militar o rígida i 2) que, en aquestes cultures, com que hi hauria més tolerància, també hi hauria major esperit emprenedor i major desenvolupament creatiu de les persones i, per tant, 3) un major esperit comunitari però condescendent^[2], que no buscaria la uniformitat de criteris i més obert a crear ponts interpersonals i intergeneracionals. La seua resposta fou afirmativa.

Amb la resposta d’aquest capellà, hauríem trobat un motiu més per a justificar el fet cultural (i heretat) dels nostres avantpassats (però que presentem i promovem entre tota la població i de cara a les futures generacions) i per a impulsar no sols el reviscolament de trets identitaris sinó, igualment, el ser promotors d’una societat més activa que passiva, més emprenedora que dòcil, més sociable que tancada en banda i, així, de pas, expandir en tot l’àmbit lingüístic (perquè sí que hi ha bastiments, a hores d’ara) lo que, en l’article  “Cultura popular i cultura de masses”, signat per Jaume Ayats i publicat en la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), llegim com “un ideal republicà de l’individu i de la societat (…) [encaminat a] recuperar l’espai comunitari i (…) construir grups de confiança i de complicitat gràcies a l’activisme cultural” (p. 8), això és, de credibilitat i generadors de ponts entre persones diferents però amb un objectiu comú que les porta, amb decisió i amb il·lusió, cap al demà i a confiar en elles mateixes, en moltes persones i en l’esdevenidor.

En quart lloc, són molt interessants les paraules d’Artur Gaya, membre del grup “Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries”, quan, en una entrevista feta per la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), diu que “El folklore és l’expressió de la cultura del poble. (…) Si cadascú fa el que bonament creu, segurament que entre tots farem molt més per la cultura popular” (p.42).

Així, també afegirem que aquesta festa esdevé, justament, en ple estiu, en l’època de l’any associada a la joventut, a l’espenta, a la vitalitat i, per exemple, que, en moltes poblacions (de la mateixa manera que en el segle XVI, atenent a paraules de Joan Baptista Anyés), està vinculada a actes festius de tipus col·lectiu i d’exterior, com ara, les danses, els balls i els tabals, manifestacions que aplanen el coneixement de persones, la vida exterior i creadora de proximitat (en lloc de convertir-se en un recurs de cultura de masses i de docilitat) i, així, la festa dels Sants de la Pedra obri una possibilitat a formar una identitat més profunda a través de l’acció cultural de tipus matriarcal i, de pas, ajuda a divulgar aquestes expressions de la nostra cultura, les quals encara perviuen en la comunitat.

Si uns col·lectius impulsen les danses, altres persones es dediquen a publicar informació sobre la cultura popular (o sobre les tradicions o relativa a la història de la població o sobre la identitat) i, per exemple, hi ha qui es llança a les recerques per a fer llibres (o bé, revistes de tipus cultural relatives a tot l’àmbit lingüístic o vinculades a la llengua), no sols hi crearem sinó que, a més, emprendrem un camí que serà significatiu, ple d’il·lusió i de vitalitat. Així, pot passar que, bona part de les persones que accedesquen a aquesta informació, actuen com Mª Jesús Juan o d’una manera semblant. Mª Jesús Juan, a banda de ser una bibliotecària d’Aielo de Malferit, promou el blog “Història d’Aielo de Malferit”, com veurem tot seguit.

Mª Jesús, en escoltar que hi havia una relació directa entre els Sants de la Pedra (de què hi ha entrades en el blog sobre Aielo de Malferit) i el matriarcalisme, no deixà de mostrar interés pel fet que, una cosa que apareix, sovint, en la premsa i, sobretot, en grups feministes (el tema de lo matriarcal i de les cultures matriarcals, quasi sempre, acompanyat del terme “societats”), estava present… en el País Valencià. Però també copsà que no es tractava d’una festa simplement religiosa: ha sigut motiu per a estar molt més interessades, no ja per la festa dels Sants de la Pedra sinó, sobretot, per la nostra identitat (vinculada, sens dubte, a la llengua) i pel matriarcalisme en la nostra cultura.

En cinqué lloc, direm que estem davant un element cultural que podríem considerar tan menester per a la nostra cultura com l’oli per a una ensalada, vull dir, per a no deixar a banda un tret que està plenament vinculat a la nostra llengua i que, a més de ser molt antic (parteix, com a mínim, del segle X, quan apareix el tema de l’abat Arnulf i d’Arles), s’ha mantingut fins ara (¡i el promovem perquè dure molts anys!) així com també ho ha fet la llengua catalana, matriarcal, i, per tant, la identitat de totes les persones que es senten vinculades a la nostra llengua i que, a més, actuen de manera oberta, acollidora, anant a les arrels, amb molt d’esperit emprenedor, amb molta iniciativa, amb sentiment de comunitat, etc., fins i tot, amb els qui conviuen amb nosaltres i també amb les altres persones.

En eixe sentit, estic convençut que, en tot l’àmbit lingüístic, cada vegada hi ha més persones que som conscients que, només des de la nostra actitud favorable i promotora de lo que forma part de la nostra identitat (però decidits a obrir ponts amb persones diferents a nosaltres),  serà possible que més persones (d’altres nacions i de cultures diferents a la catalana i tot), participen en aquestes festes i també en organitzacions (i en campanyes i en publicacions) de difusió i d’impuls de la nostra cultura.

Ho escric, entre altres motius, perquè, mentres he estat realitzant aquest estudi, a més, he descobert la meua inclinació per lo matriarcal i que forma part de la meua manera de ser, de fer les coses, de viure i d’actuar com també que no solament he trobat detalls nous relacionats amb la cultura valenciana, germana de les dels altres germans catalanoparlants i cosina d’altres cultures, igualment matriarcalistes, de la Terra,… ¡i continue trobant-ne!, sinó que augmenta el meu grau de tolerància, d’acollida, de bonhomia, d’interés per les arrels i per la part racional (anar a l’arrel dels temes i de la realitat), d’implicació per a forjar una identitat i, de pas, que, com comenta Roser Reixach, antropòloga, en la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), no separava “les manifestacions del que anomenem cultura popular, (…) de la resta de la meva vida. I (…) em vaig adonar que tot allò era un entramat molt complex , que encara que potser em permetia entendre més bé el meu entorn, alhora era un sistema que canviava constantment, i que malgrat això tenia uns elements amb els que jo m’hi sentia prou identificada” (p. 48).

En sisé lloc, les relacions amb persones d’altres poblacions i que tenien coneixement dels Sants de la Pedra o que hi havien fet alguna recerca, m’ha permés comprovar la necessitat de forjar més encara el sentiment matriarcalista de comunitat, la cohesió entre persones de tot l’àmbit lingüístic que, malgrat que no visquem ni en la mateixa població, ni en la mateixa comarca, sí que actuem i ens inclinem per obrir ponts com u dels millors mecanismes per a augmentar la nostra identitat i, de pas, la prioritat cap als trets identificatius de la cultura matriarcalista que, vinculada al valencià, sí que es sent i es viu per part de moltes de les persones que han participat en l’estudi com també entre altres que tracten l’etnologia com si fos la seua matèria principal d’investigació, d’una mena de projecte vital generador d’esperit emprenedor, d’il·lusió, de vitalitat.

Personalment, partint de les vivències que he tingut, des del reinici de l’estudi, en el 2017, preferesc aprofitar la cultura del Poble i el tema del matriarcalisme, per a crear consciència de Poble, en el nostre cas, un Poble valencià que comparteix moltes característiques i moltes celebracions i semblances amb els altres que hi ha en tot l’àmbit lingüístic i, així, aclarir lo que ha estat silenciat, lo que no s’ha difós mitjançant l’ensenyament obligatori en Espanya o bé lo que encara no s’havia tractat més a fons però que ens permet conéixer més les nostres arrels, la nostra idiosincràsia, la nostra història, l’evolució de les festes i de les manifestacions culturals, a través dels segles i, de pas, no alienes a les decisions que es prenien a nivell polític, sobretot, arran de l’entrada de la dinastia dels Àustries (segles XVI-XVII) i, posteriorment, de la política dels Borbons (a partir del segle XVIII), política que ha estat molt unida, en molts casos, a la de la jerarquia eclesial.  Si hi ha res que ho facilita, primerament (i en l’actitud), és anar a l’arrel. Anant a l’arrel, descobrim la història i, per descomptat, les respostes i la manera en què el Poble ha actuat davant la vida (lo polític, lo eclesial i lo que provenia d’altres cultures i que existia abans que el cristianisme passàs a ser la religió oficial de l’Imperi Romà) i, així, en conéixer la nostra identitat, organitzem, preparem, desenvolupem i fem realitat el nostre futur així com l’arbre fa possible que, en tenir arrels amb vida, les branques cresquen i, fins i tot, isquen fulles i fruits.

I, en eixe sentit, no podem oblidar, ni passar de llarg, un tema molt important i que, sovint, els grups més conservadors i favorables a la cultura castellana deixen a banda, de la mateixa manera que ho fan, més d’una vegada, els més progressistes, en tractar la Il·lustració (i la visió que hi havia, des de les Corts i des de molts intel·lectuals del segle XVIII) i  la relació entre la línia il·lustrada i la cultura del Poble: els quasi quaranta anys de franquisme (com els anys del segle de la Il·lustració) foren anys molt negres per a la nostra cultura, fins i tot, més de lo que ens podríem imaginar. Per exemple, ¿quants il·lustrats, del segle XVIII, escrigueren en llengua catalana les seues obres, sien valencians, sien catalans, sien de les Illes Balears, a banda dels que visqueren en l’illa de Menorca (durant molts anys, d’eixe segle, colònia britànica i, al mateix temps, amb el català com a llengua no prohibida i, a més, de cultura)?

Així, en l’entrevista que fa la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), a l’artista Pau Riba, i que podem llegir sota el títol “Tradicions i contradiccions de Pau Riba”, signada per Ferran Riera, l’artista, en una resposta que m’ha semblat molt interessant, diu que “cal tenir en compte que els quaranta anys de franquisme van ser també quaranta anys de silenci, amb una esborrada de la nostra cultura que no va deixar ben parat gairebé res. A Andalusia, per exemple, la música té una arrel tradicional que ve de segles enrere, i no ha patit cap interrupció” (pp. 59-60).

En seté lloc, i enllaçant aquestes paraules de Pau Riba, diré que sí que estic a favor de les persones i de les polítiques que, més que tractar de quedar bé amb els votants actuals i amb els futurs, en una època en què sembla que es promoga més lo de fora (per exemple, la música popular andalusa, en el País Valencià) o festes que no són de la tradició catalana, perquè fa més fi o per donar més aire de cosmopolita, impulsen la nostra cultura a través de l’activisme cultural i tolerant i, així, van més bé cap al demà, amb il·lusió, línia amb què estic totalment d’acord, a través d’una actitud matriarcal, activista en lo cultural i oberta als altres i al futur. De fet, afegiré que la primera vegada que llisquí l’article “Jan Grau. Un tafaner de la cultura popular”, publicat en la revista “Caramella” (no. 40, del 2019) i signat per Montserrat Solà, a més que em sentia molt identificat amb Jan Grau, sobretot, per la seua visió de la realitat i de l’opció que ell havia triat (i que he compartit, des de que els meus pares, els meus germans i jo, per exemple,  a partir de mitjan dels huitanta del segle passat, començàrem a viatjar en estiu cap a Catalunya), hi havia unes línies que jo abraçava plenament, fins i tot, després d’haver observat (en els darrers anys, però, també mentres que vaig fer de mestre voluntari de valencià), quina política duia a terme la Universitat de València i altres universitats o la que portaven mestres d’estudis superiors. Així (i el subratllat en negreta és meu), llegim que Jan Grau “Manté una postura crítica amb el món universitari, al qual considera tancat en si mateix i més centrat en les teoritzacions que en la realitat ‘pràctica i aplicada’, especialment quan l’antropologia s’introdueix a la universitat i està més interessada a ‘anar a estudiar els negres fang que no pas el pastor del Pirineu’. Per això defensa el folklorisme de Joan Amades, per qui sent fascinació absoluta i al qual, malgrat reconèixer les crítiques, considera una figura cabdal en la història del folklore català (…), sentint-se especialment atret pels costums i les històries locals, les dites, les llegendes, els personatges mitològics, etc.” (p. 80).

És més, de la mateixa manera que comenta Jan Grau, en afirmar que, “En aquests moments en què estem en un excés d’oci, el substrat de la identitat no s’ha perdut, hi és, però n’hi ha [persones] que podrien estar jugant a futbol com a una altra cosa” (p. 81), fet que també he copsat al llarg de l’estudi (sobretot, en tractar d’aprofundir o de rebre informació des d’ajuntaments o bé des d’entitats culturals i tot) i crec que cal impulsar l’activisme cultural. Però una espècie d’activisme obert i dedicat a reviscolar la cultura dels nostres avantpassats i lo que n’hem heretat i que se’n conserva. Ara bé, primerament, com una forma d’eixir de l’ou i de passar a reconstruir la identitat local, com a punt de partida des d’on crear esperit de pertinença a un conjunt de Pobles amb una mateixa llengua i amb molts trets en comú…, però oberts, de pas, a viure en comunitat i a estar oberts a les diferents persones i a les diferents cultures del món i a impulsar, de rebot, l’esperit emprenedor, tan present en les cultures matriarcalistes. Però tampoc com una justificació per a no obrir-nos a les altres persones que viuen en tot l’àmbit lingüístic i que, a més, també empren la mateixa llengua, sinó, com escriu Rossend Serra i Pagès (en 1916, en “La Veu Comarcal”), conscients que “L’existència de museus^[3] (…) no tan sols és un títol d’embelliment, d’atracció pels forasters y material d’ensenyança pels mateixos habitants, sinó que enforteix els vincles nacionals, crea major suma d’afectes als ciutadans y va enrodonint y definint cada vegada més l’esperit col·lectiu”. Aquestes paraules, escrites fa més de cent anys, i que estan en l’article “El Museu Etnogràfic de Ripoll. Memòria i vida des de fa 100 anys”, signat per Roser Vilardell i Arévalo i tret de la revista “Caramella”  (no. 40, del 2019, p. 90), encara estan vives i, a més, ens poden servir com la llavor de cara al futur.

 

 

 

Notes: [1] Així, Josep Fontana, en l’entrada “2014.nov.05 – Josep Fontana: ‘Hi ha un fort component de refús culturals dins la societat castellana’ (La identitat catalana a la història, l’independentisme)”, publicada en el blog “CUCADELLUM.ORG”, diu que “Això passa en una societat que, a més, té una considerable tendència a l’associacionisme. La cultura catalana funciona amb moviments de base”.

[2] Permissiu, obert.

[3] Ací parla de museus, però ho podem considerar vàlid per a tot lo relacionat amb la cultura catalana, amb la valenciana, amb la balear i amb la de qualsevol població de tot l’àmbit lingüístic.