En un altre article relacionat amb Santa Pola, titulat “Santa Pola i les contradiccions del turisme” (http://paisvalenciaseglexxi.com/2016/01/09/santa-pola-i-les-contradiccions-del-turisme), publicat en la web “País Valencià, Segle XXI”, de Nèstor Novell, podem llegir que José Mazón li confessa que “Els pescadors són encara un col·lectiu amb gran incidència social. En realitat viuen a banda, mantenen la seua cultura pròpia, són molt endogàmics i la família té un marcat caràcter matriarcal”.
En relació també amb la pesca, en Tabarca, una part del terme de la ciutat d’Alacant (l’Alacantí) però en la mar, en l’article “Te vacilarán en la isla de los secretos…” (https://elpais.com/ccaa/2012/08/16/valencia/1345132321_361329.html), publicat en el diari “El País”, veiem que, en l’apartat referent a la gastronomia, es comenta que “Hay algo de matriarcado en Tabarca como en muchas sociedades pescadoras: todos los restaurantes de la playa tienen nombre de mujer”.
El 6 de maig del 2021, accedírem a l’entrada “Històries dels meus cinquens avis” (http://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), escrit per David Gómez de Mora, en el seu blog “Geografía e historia local. Una forma de entender las élites y el medio físico”, podem llegir, textualment, que, en la Peníscola de l’any 1843, en estiu, “En una casa del carrer major d’aquesta localitat vivia la senyora Gabriela Guzmán i Ripollés. Gabriela estava casada amb qui va ser el seu primer marit, Agustín Bayarri i Martorell (…). Agustín era un pagès ben posicionat, que treballava la terra heretada que li havien deixat els seus ancestres. Gabriela era una dona conservadora i tradicional. Desconec si tenia molt o poc caràcter, però amb el tema dels diners segurament era molt estricat, doncs l’havien educat de manera que sapiguera valorar l’esforç que suposava guanyar-se el pa cada dia. Durant bona part de la temporada ajudava en el camp, a més de realitzar l’àrdua tasca d’educar als seus fills.
En aquella casa, imperava moltes vegades, un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar va visitar al notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven autoritat igual o inclòs més gran que la del seu home a l’hora de pendre decisions dins de la seua llar”.
Passant, ara, a les Terres de l’Ebre, ens trobem amb unes paraules que figuren en la tesi “El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre: Francesc Noè” (https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2019/hdl_10803_667935/bdrip1de1.pdf), de Maria Mestre i Pratdepàdua, publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona en el 2019, quan diu que Carme Noè, “Mestressa de casa, tenia cura de la llar i dels seus fills, amb unes profundes creences religioses molt arrelades als costums i tradicions de la seva terra. Era una dona forta i de caràcter (…) [amb] un accent propi dins les relacions familiars, que Lluís Mestre i Rexach –besnét de Carme Noè- defineix com un matriarcat” (p. 20).
Veiem, per tant, que, no sols les dones portaven la casa, sinó que trien i que actuen amb molta espenta.
Agraesc a totes les persones que em fan costat en aquest treball i a les que m’encoratgen.
