Àvies (o padrines) i mares que permetien que ploràsseu o que expressàsseu les vostres emocions, els vostres sentiments.

El 16 de desembre del 2023, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos permetien que ploràsseu o que expressàsseu les vostres emocions, els vostres sentiments? Gràcies”.

En el meu mur, el 16 de desembre del 2023 i posteriorment comentaren “Els pares i els padrins diuen que ‘Plorar és bo’: t’ajuda a treure el que tens dins que no és bo que hi resti” (Ernest Perera Folch), “Que va! Devia ser un mal costum de les famílies. A les iaies, no els ho acceptaven tampoc” (Nuri Coromina Ferrer), “A casa, sí que ens deixaven plorar: i ens consolaven i tot” (Rosa Rovira), “A mi, quan demanava algun joguet massa car o el permís per a una cosa inadequada, sí que m’ho denegaven i em posava a plorar, sí que em deien ‘Plora, que això és bo: obri els pulmons’” (Lourdes Boïgues), “Sense cap problema, Lluís. Al contrari, després, es parlava” (Rosó Garcia Clotet), “La nostra família no era molt de plorar. No sé per què. Però sí de riure.

Sempre ens reuníem amb els germans de la mare i del pare: ho recordo amb molta alegria” (Pilar Ortiz De Paz).

Per correu electrònic, el mateix dia ens escrigueren “Recorde que la meua àvia, que va nàixer al 1900, no valorava per a res els sentiments. Només treballar, treballar.

Quan tractava que em contara coses d’emocions, de sentiments,… no ho volia.

Ella deia que, de tot això, no podia parlar-ne, que totes eixes coses les ensenyava la terra!

Gràcies. Sóc Rosa, d’Oliva. València” (Rosa Mena Llidó), a qui responguí “Gràcies per la teua generositat”.

En el grup “País Valencià, comarca a comarca”, el 16 de desembre del 2023 posaren “Recordo que em consolaven” (Josep Fen Wic).

En el grup “Defensem la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre patrimoni”, el 17 de desembre del 2023 agregaren “I tant, Lluís! És bo per al cor. I els sentiments. Jo encara ploro l’absència física de ma marona, tot i que sé que la tinc amb mi i que jo sóc en ella” (Ramona Ibarra).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.