En eixe seny, un fet constatat i confirmable que comporta aquesta acció dels particularismes de caràcter etnològic, és que, com més amants de la nostra cultura aborigen siguem, més universals serem, puix que només tendim cap a lo universal (i no amb el significat d’imperialista, ni de dominació, ni de violació, ni d’anorreament dels Pobles que són distints al de qui propugna aquesta mena de messianisme, ni de menyspreu cap a la llengua autòctona, ni cap a les cultures matriarcalistes) quan, altrament, també ens obrim a més cultures[1] com molt bé explana Pius XII en el radiomissatge de Nadal de 1954, en dir que “La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels Pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la seua força d’expansió”. Alerta! Hi ha dos detalls relacionats de caire patriarcal: la política (unida a la ciutat, per exemple, a la polis grega) i l’expansió (d’on poden sorgir imperis). Aquests trets no triomfaren, ni tan sols, en la política lingüística que hi hagué en els territoris catalanoparlants abans de la mort del rei Ferran II, perquè, com ara, en el Regne de València, no s’assajà l’anul·lació de l’àrab.
Aquest “ser més universals” va unit a una major valoració positiva del català, car, com que ha estat la llengua arraconada en els darrers tres segles per part dels qui, quasi sempre, han ocupat el poder d’ençà de la Guerra de Successió (primeria del segle XVIII), és la llengua a reviscolar, a rebre més pes en la balança i, així, a compensar el maltractament que ha rebut d’aleshores ençà.
Agregarem que, en els Pobles vernaclistes, hi ha una política lingüística i intercultural clarament matriarcal, la qual comporta que es facilite la integració de l’immigrant, en lloc d’un rebuig cap al nouvingut i que el nou membre de la terra, siga respectuós amb lo vernacle. Fins i tot, aquest assaig de neteja cultural en el Regne de València, tingué lloc, principalment, de la segona meitat del segle XVI ençà i amb l’expulsió dels moriscs de tots els regnes vinculats amb el rei Felip III (en el cas del regne valencià, entre 1609 i 1614, en representaven, poc o molt, una tercera part de la població valenciana). Per consegüent, esdevingué quan la llengua de la cort era una en nexe amb una cultura patriarcal: la castellana.
Sobre aquest reforçament, direm que, com que hem rebut molta informació sobre la castellana i ben poca relativa a la catalana, per exemple, en el camp de la Història del passat polític, literari, religiós, etc. en un dels grans pilars del capitalisme, l’escola, i, a més, en u dels altres canals que més l’ha ajudat a difondre’s socialment, la televisió, resulta imprescindible fer que lo que es coneix (i que lo que s’incorpora, de manera dinàmica, al nostre saber), com a resultat d’estudis, de recerques i de relacions interpersonals i interculturals, s’escampe entre més persones. I u d’aquests mitjans de canal comunicatiu, el més important, és la llengua, el català, en què és escrita molta de la nostra cultura (goigs, llibres antics i documentació oficial de temps de la Corona Catalanoaragonesa…): apleguem més al cor de les persones.
És més, com que la nostra cultura és matriarcal, de pas, sostenim i promovem trets que van units al matriarcalisme, com ara, la tolerància, la simpatia per les persones (però no per motius merament econòmics o de traure’n profit), l’interés per lo religiós[2] d’arrels cristianes, la sensibilitat pel proïsme i per les cultures del món…, però també amb decisió i acollint els ancians, els xiquets, les provectes i el llegat que ens han transmés i el que encara puguen estar oberts a compartir. Així, que moltes poblacions valencianes catalanoparlants on hi ha goigs dedicats als Sants de la Pedra o bé on s’ofereix informació sobre els dos sants, és en castellà, més que fer pensar, m’ha portat a impulsar decididament i amb empeny, tot lo que vaja en línia amb la llengua catalana i recordant que una llengua és el principal element de qualsevol cultura, Poble o nació.
Igualment, el papa Joan Pau II manifestà que “Aquest dret fonamental a l’existència no exigeix, necessàriament, una sobirania estatal, i són possibles formes diverses formes d’agregació jurídica entre nacions diferents, com succeeix, com ara, en els Estats federals, en les Confederacions, o en Estats caracteritzats per àmplies autonomies regionals (…) amb la condició que això hi tinga lloc en un clima de vertadera llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels Pobles. El dret de l’existència implica, és clar, per a cada nació, també el dret a la pròpia llengua i a la cultura, mitjançant les quals un Poble expressa i promou lo que jo diria la seua originària ‘sobirania’ espiritual. La història demostra que, en circumstàncies extremes (com aquelles que s’han vist en la terra on he nascut), és precisament la seua mateixa cultura lo que permet que una nació sobrevisca a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica. Tota nació també té, consegüentment, dret a modelar la seua vida segons les pròpies tradicions, i excloure-hi, és clar, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories. Cada nació té el dret de construir el propi futur proveint, a les generacions més jóvens, una educació adequada”.
Com veiem, escriu sobre “Aquest dret fonamental de l’existència (…) en un clima de vertadera llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels Pobles”. Més clar, aigua. Aquesta existència de tota nació va unida al “dret a modelar la seua vida segons les pròpies tradicions, i excloure-hi, és clar, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories”. ¿Per què si hi ha qui defén el dret personal a fer la seua pròpia vida, no ho aprova a nivell col·lectiu, quan aquest sentiment de grup enllaça, com ara, amb el conjunt de persones que senten el català com a llengua preferida i que voldrien que anàs a més, en lloc de deixar que s’enrune?
I, per si això semblàs alié a lo civil, direm que l’article primer de la “Declaració Universal dels Drets Humans”, partint de la informació de l’explanació de Pere Riutort (p. 9), manifesta que “Tots els éssers humans naixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència i cal que es comportin amb esperit de fraternitat”.
A banda, tornant al discurs del papa, en 1995, immediatament, afig que una universalitat dirigida cap a la solidaritat amb altres nacions “reforça la unitat entre tots els hòmens”, això és, entre les persones.
En aquesta línia, després de llegir aquests mots pronunciats en l’ONU, i que encara tenen vida, el fet que un capellà, que un pare, que una mare o que, simplement, una persona que coneix la nostra llengua o que, si més no, és interessada per la cultura aborigen (però amb la intenció de propagar-la, però no de desconsiderar-la mai, ni de fer-la xixines, ni de mantenir-hi una actitud indiferent), la passen a altres persones (com ja ho fem moltes), no sols va molt bé, sinó que representa anar més lluny d’un simple viure en companyia d’altres persones en un espai geogràfic amb una llengua històrica i, en el nostre cas, distinta de l’oficial en tota Espanya i en tota França, o siga, del castellà i del francés, respectivament.
Aquesta jeia i el regruix de la cultura de la terra on es viu (començant per la llengua històrica dels antecessors que eren, com es diria en altres estudis, els aborígens, en el nostre cas, els membres de la comunitat catalanoparlant), com qualsevol contribució positiva, és una mostra i un fet d’agermanament i de solidaritat i tot, de manera que, com en les llengües, com escriu Pere Riutort en el document sobre la diòcesi, “El que s’ensenye al nostre Poble d’una manera culta la llengua que parla, va unit al dret que té que se li done cultura. Com indicàvem en les notes introductòries, un dels primers elements de les cultures, i el més íntim, el constitueix una llengua pròpia” (p. 17). Sobre aquestes paraules de Pere Riutort, hi faré un comentari: quan llisquí publicacions sobre els Sants de la Pedra, però escrites en llengua catalana, la sensació fou de major proximitat que quan accedia a fonts en castellà.
Però, amb aquest sentiment, també ens impulsem amb esperit d’iniciativa perquè hi ha una cosa que compartim, per exemple, amb molts catalans: que som segurs que, com més estem de part de la nostra cultura i més la promocionem cap a fora i amb interés per lo maternal i per lo tel·lúric, més roman, puix que el sentiment de pertinença a la terra és el que ens dóna més ímpetu inicial per a no perdre el temps en abraçar lo que no comportaria cap favor a la nostra cultura. Tot això, ens fa respondre amb major vivacitat i fent més que un simbòlic pas avant, entre d’altres motius, perquè progressem amb un ideal que considerem que és creïble i que pot tenir molta vida: el reviscolament de la cultura vernacla, de la cultura del Poble que, no sols compta amb el suport de moltes persones de tot l’àmbit lingüístic que considerem molt positiu la revifalla i la força d’esperit a què anem units en promocionar tot lo que hi ha de matriarcal, de religiositat popular i, per exemple, de tradicions i de mitologia, però decidits a acollir experiències ancestrals de caire autòcton i a revitalitzar la llengua (per exemple, goigs en català en el País Valencià), i la cultura (recuperació de tradicions, de festes i de costums matriarcalistes que pretenem que tinguen molta vida, en lloc de deixar-los a banda).
Per això, com ara, en ensenyar la història o la nostra cultura vernacla, per exemple, en el País Valencià, molts catalanoparlants no romanem plegats de braços (que no és el meu cas, ni el de moltes persones i, cada vegada, més) davant els drets dels Pobles peninsulars (com ara, el valencià), sinó que fem valença a les persones i als moviments populars, no imperialistes i no partidaris del centralisme incorporador i assimilacionista que s’inicià, en bona mesura, amb la política del rei Felip II (segona mitat del segle XVI) i que, tractà d’anul·lar la nostra cultura (i, moltíssimes vegades, per mitjà de la llei i d’una política patriarcal), posteriorment a la Guerra de Successió (1705-1715), en els distints territoris catalanoparlants sota la sobirania del rei Felip V de Castella.
Això comporta que, en paraules de Pere Riutort, tretes de la seua explanació, “Tenim la voluntat, fruit d’un deure irrenunciable, de posar al nostre Poble en la situació que li correspon. En primer lloc, superant tot el que, injustament, ha patit en el passat i que encara pateix en l’actualitat, i cercant la seua realització d’acord al Pla de Déu, en el seu Regne, ‘el qual abraça l’Evangeli i la vida concreta, personal i social de l’home’. Cf. Sant Pau VI ‘Evangelii nuntiandi’, 29” (p. 170).
I posar el nostre Poble en la posició que correspon, esdevé perquè, com ja fem molts, ens sentim Poble i actuem moguts per l’esperit, conscients que la vida d’un persona pertany a ella mateixa, mentres fem una realitat aborigen respectant les arrels matriarcals (tan presents en la nostra cultura, i trets com la gran espenta en el camp emprenedor) i que és oberta a adaptar, a millorar, però sense fer fora la que vaja unit als ancians. Ara bé, una realitat que no sols assumim de bon cor, ans que estimem fraternalment i que fa que tots els qui responem (fruit de la promoció de la nostra llengua i de la tolerància de persones d’altres països i Pobles com també de l’esperit universalista), tots, ens sentim en una situació que promou la igualtat de fet i de dret entre els qui són iguals a nosaltres i entre els qui no ho són i, per consegüent, un nacionalisme matriarcal, transigent amb els immigrants que també impulsen la solidaritat (àdhuc, també a favor de tots els Pobles de la Terra) i no cal dir que acollidor del sentiment de pertinença a la terra.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Com que, en el nostre cas, sovint, s’interpreta que la cultura que cal adoptar és la castellana, estimar la nostra, resulta d’obrir-nos a… la que es troba en pitjor condició i, per tant, a actuar de manera matriarcal.
[2] Però no per una religiositat, això és, per una rectitud típicament dictatorial, ni en l’actitud, ni en la vida diària.
