Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quin fou el seu paper en l’aprovació del nuvi? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

**** 

Quant a missatges, el 10 de juliol del 2026 ens comentaren «Si, a tu, t’agrada, que ets la interessada, endavant sempre» (Àngels Sanas Corcoy), «Ho desconec» (Xec Riudavets Cavaller), «A casa, mentre tingués una feina i estimés la noia. I al revés. Qui podia dir res? Segurament, s’havia seguit el nuvi, amb el seu caràcter, amb la seva manera d’actuar…, però era cosa de parella» (Maria Dolors Sala Torras), «En el nostre cas, van triar qui volien» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Cap. Sempre deia el mateix: ‘¿És bona persona, treballador, t’estima i et respecta? Endavant'» (Montserrat Cortadella), «Segons la formació humana o afectiva, et podien dir coses negatives o positives» (Roser Canals Costa), «Es 100%.

Sempre volien saber de quines aigües venien. I, sense sa seva aprovació, arruix!!» (Maria Galmés Mascaró), «A la meva família materna, ens vam casar amb qui estimàvem, però hi ha la meva padrina.

Tenia un nuvi i el van fer casar amb una altra noia, però sempre va estar enamorat de la meva padrina. I una tia per part de pare: la seva parella el van matar a la guerra civil i, després, ‘li van arreglar’ amb un veí d’una finca rústica. La tia no va estar mai feliç.

El iaio del meu marit era viudo, se li va morir la dona en un part. Van passar els anys i es va casar amb una dona i volien fer un casament entre una filla i un fill, però no es va fer. I tenia un altre fill que festejava amb la meva mare i van aprofitar quan estaven refugiats a França i van trencar el festeig. La mare deia ‘Vam festejar ell, amb mi, tres anys; i jo, amb ell, cinc’. A pesar de tot, els meus pares sempre es van estimar molt.

De mi. Anys seixanta:

Hi havia un noi amb qui jo ballava i m’estimava. Era fill únic, la seva mare no volia que ballés amb mi perquè jo treballava a la mina i érem de classe social baixa.

Cadascú vam fer el nostre camí. Érem molt jovenets. Ell no estat mai feliç.

No obstant això, jo sóc molt feliç. Fa cinquanta-quatre anys que estem casats i ens estimen moltíssim» (Àngels Benaiges Martí), «Un paper crític, si opinaven a la seva manera. I no movien peca, tant si tenien o no raó. Els havia d’agradar. Eren difícils. Eren massa contundents.

Calia saber que no era la seva decisió, el dret a decidir no era seu» (Anna Babra), «Cap. Deixaven anar la seva opinió i prou. Per exemple, un home garrit, de dones, no podia ser feliç amb una sola» (Lydia Quera), «Les meues iaies van triar elles i festejaren i es casaren amb ells» (Reme Canet).

En el meu mur, el 10 de juliol del 2026 plasmaren «No en van tenir cap, vaig ser lliure en l’elecció. I cap endavant» (Rosó Garcia Clotet).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.