Aleshores, el folklorista de Calella passa al paper de la dona i dels juïns a bruixes , de què hi fa la Inquisició i inclou uns mots molt interessants: “Contràriament al que pogués semblar, els principals perseguidors de bruixes no són els frares de la Inquisició, sinó els consells municipals i els tribunals locals per a satisfer la necessitat del poble de trobar culpables de les seves desgràcies i poder-se’n venjar. Si bé, en moltes ocasions, és la Inquisició qui condemna dones i homes per suposades pràctiques de bruixeria, en altres, intervé per aturar aquests processos, salvar la vida de les processades i, fins i tot, deixar-les en llibertat en pocs mesos, tal i com va succeir en un judici en terres tarragonines el 1545, en el qual foren condemnades a mort trenta-tres dones” (p. 115).

Fem un parèntesi dient que el tema del sorgiment de la Inquisició, Enric Sebastià Domingo (1930-2006), historiador valencià i mestre de Magisteri especialitzat en el canvi del sistema feudal al capitalista, en una classe del curs 1993-1994, ens comentà que la creació de la Inquisició tingué com a finalitat fer de braç dret de la monarquia perquè minvàs la força de la noblesa.

En eixe seny, en la recerca sobre els Sants de la Pedra (pel 2017 i pel 2018), llegírem articles en què hi havia un lligam entre la patriarcalització de l’Església (sobretot, arran del Concili de Trento esdevingut entre 1545 i 1563) i una major presència de trets no matriarcalistes, detalls que coincideixen amb passatges de l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval” en al·lusió als segles XV i XVI) i, com ara, de la proclamació de Sant Jordi com a patró de Catalunya (en el segle XV).

Tornant al tema de la bruixeria i de la Inquisició en el segle XVI, plasmat en “Històries i llegendes de l’any vuit”, Dani Rangil indica que “L’arquebisbe exigí l’alliberament d’algunes, enfrontant-se al consells municipal de Tarragona que havia contractat l’endevinaire Joan Malet, personatge que vivia d’endevinar, només mirant-les, quines eren. Finalment, les suposades bruixes tornaren a casa i Malet fou executat” (p. 115).

Al capdavall d’aquest apartat, l’investigador català agrega que, sota el títol de “Bruixes”, ha reunit “temes pròpiament de bruixes tal i com s’entenen en la mitologia popular de temps d’ençà dels temps medievals, però també altres personatges com bruixot benefactors, capellans amb coneixements esotèrics, mags, així com hipòtesis d’alguns testimonis sobre la causa de la fi de la bruixeria rural en els nostres dies” (p. 115), o siga, en la primera dècada del segle XXI, quan es publicà aquest llibre.

En el primer punt sobre aquesta secció, el “Bruixes i tempestes”, diu que “Un dels millors llibres sobre bruixeria al nostre país es basa en testimonis orals recollits entre el 1864 i el 1915” (p. 115) pel folklorista català Cels Gomis (1841-1915) i que, “Tot i que, entre el seu recull i el meu, ha passat més d’un segle, la majoria de les meves històries tenen evidents paral·lelismes amb les seves. El seu llibre té nombroses referències a dos indrets pròxima al Montnegre, Dosrius i Blanes, i també a Arenys de Munt” (p. 116).

En la mateixa pàgina, l’estudiós de Calella, reporta amb uns mots de Cels Gomis, en què capim detalls matriarcalistes presents en llegendes amb abundants trets feminals: “A Vallgorguina (Vallès Oriental), hi ha un dolmen damunt del qual, segons els habitants del país, les bruixes s’enfilen per alçar-se amunt dins l’aire i fer les tempestats”. Així, per dues bandes, les dones (ací, bruixes, empelten amb la terra): ho fan amb la pedra (representació de la seua fortalesa) i amb el fet que connecten amb la mare (amb la foscúria que sol acompanyar les pluges), com el llaurador que prega perquè ploga i, en acabant, l’aigua va cap a la terra, que és on viuen les persones.

Per consegüent, dona i terra són en nexe i la dona és qui té la darrera paraula: “fer [ elles] les tempestes” (p. 116), no un personatge masculí (sia una divinitat pagana, sia una cristiana).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.