Un altre poema en què el tema té a veure amb ancians que ja són casats cinquanta anys o més (i que, junt amb uns altres, podíem haver-lo posat en el punt referent a la sexualitat matriarcal), és “A Baldomero i Rosita” (p. 66), del 2006, en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho. Començarem dient que sembla com si l’hagués escrit un besnét i que l’escriptora, en un correu electrònic del 13 d’abril del 2025, ens indicava que, a una filla d’aquesta parella, “un besnét li va llegir el poema dels seixanta anys”. Diu així:

“Un ‘t’estimo’ des de l’any

mil nou-cents quaranta-sis,

vau dir SÍ al matrimoni

engendrant un compromís.

 

(…) Heu format la gran família

de quatre generacions,

a on regna l’harmonia

tota plena d’il·lusions”.

 

 

A més, l’autora afig que

“Al besavi Baldomero

li agrada molt resar,

es distreu jugant al dòmino (…).

La besàvia Rosita

li agrada molt cantar,

es desvetlla per nosaltres

i a tots ens vol ensenyar”.

 

 

Sobre aquests versos, diré que, com em comentava ma mare (1943) en l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, l’avi patern de mon avi matern (aquest darrer havia nascut en 1906), “moltes vegades, arribava (…) a casa i estava desenganxant el carro, l’animal; i la dona li deia coses, li parlava, li demanava (…). I ell, a vegades, a la tercera, li deia:

-¡Però, dona, espera un moment, que estic acabant de resar!”. Això sí: una religiositat naturalista, en què la Mare Terra té un paper molt important, principal, puix que simbolitza la terra, eixa font de vida que, per a una societat que, àmpliament, era agrícola, la sentia com una mare de qui tots podem alletar i amb qui hi ha bona harmonia.

Tocant a la funció de la besàvia, empiula amb bona part del simbolisme (i del seu paper en les cultures matriarcalistes): ella ensenyaria a cantar i, igualment, educaria els fills, els néts i els besnéts. Almenys, en major mesura que el marit i que els hòmens.

En acabant, capim que

“Els besnéts tenim el deure

de saber continuar,

la nissaga que emprenguéreu

quan tots dos us vau casar”.

 

 

Aquests versos reflecteixen molt el matriarcalisme: la bona cura cap als majors, de manera que, amb l’educació que reben els més petits, els xiquets i els jóvens, les generacions del demà aplanen el camí de la bona avinença i del bon lligam amb lo tel·lúric (ací, representat pels besavis).

Al capdavall, la poetessa torna a prendre la paraula i a menar-se als grans:

“Per molts anys i una abraçada

pel camí que aneu trescant,

hi ha un estel que encara us guia

i que us fa tirar endavant”.

 

Potser, l’autora es trobàs amb una parella encara esperançada, ja que fa al·lusió a una mena d’estel que és com la llum que veuen en un esdevenidor amb confiança.

Una altra composició també per a persones d’edat avançada (possiblement, amb uns setanta anys) i escrit en el mateix llibre de ramell, és “Quaranta anys” (p. 68):

“Un enllaç us unia en casament,

 va ser un SÍ responsable amb alegria

i amb desig de donar-vos constantment”

 

l’u… a l’altre i, així, amb concordança, com unes ones de la mar suaus i, si no, moderades. De fet, com en moltes rondalles amb un fons paregut,

“La feina ha estat la bona fita

pare i fill, un treball de construcció,

ha permès una excel·lent collita

i els ha unit en la seva relació”.

 

Per consegüent, apareix l’arquetip del rei (el pare) i la bona connexió amb els súbdits (el fill), com en moltes narracions ancestrals.

Agregarem que 

“Les nobles pubilles, en la perruqueria

mare i filla donant-t’hi el millor fruit,

engalanen els caps amb cortesia

i activen l’empresa amb traça i acuit”.

 

O siga que, altra vegada, es plasma un exemple de dones emprenedores, amb bona relació amb el públic i amb bon ull comercial.

Adduirem que

“Treballant i ampliant la dinastia

gaudiu ja, de dues nétes i dos néts,

són cors que us estimen cada dia,

són albades d’uns avis satisfets”,

 

 

perquè ha valgut la pena educar com ja ho feien els avantpassats: de manera matriarcalista, pensant en lo que, en més d’un Poble matriarcal, es diu la setena generació posterior. Ho captem en els bons fruits (els néts).

Finalment, continua l’esperança en la vida d’aquest matrimoni:

“el sender aplanat de cada dia”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)