Un altre poema de l’obra “Catalunya, mare, t’estimo”, en què captem l’educació matriarcal i que és una continuació del tema d’estimar-nos com a germans, és “Fem l’amor i no la guerra” (p. 78). Direm que, quan començà la guerra en Espanya (1936), Joan Sala Vila tenia set anys. Entre d’altres coses, posa “del diàleg intergeneracional del desig” i, tot seguit,

“Aquell amor que desterra la guerra.

Dialoguem amistosament infants, joves i grans,

donant-nos les mans

vencerà l’amor i derrotarem la guerra”.

 

En línia amb aquestes paraules, recorde que, en l’estiu del 2011, un dia, en una de les places d’Alaquàs, érem un home de huitanta anys (amb qui faria amistat), una néta que en tenia sis junt amb el seu germanet de catorze mesos, un jove d’un poc més de vint anys i jo (amb quaranta anys). Els dos xiquets eren adoptats i el més xicotet havia nascut en el Vietnam. Hi havia bona avinença entre els cinc.

En un altre poema, “Siguem respectuosos amb la mort” (p. 80), no sols tracta el tema de la mort, sinó, igualment, el de la pena capital: la pena de mort. I, finalment, de les guerres. Així, escriu que

“La mort no és un joc,

les guerres no són jocs de relacions humanes justes,

són manipulacions del crim convertint-lo en llei d’honor.

(…) els hipòcrites humans que es fan déus

es mariden amb la mort per eternitzar l’immerescut poder”.

 

En nexe amb aquests versos, adduiré que, un home amb qui fiu amistat (qui havia nascut en 1918 i que era molt pacífic), no solament no estava a favor de les conteses, ans dels enfrontaments entre persones. A banda, un dia ens comentà que, durant la guerra en Espanya (1936-1939), li passà una bala per la banda de davant del braç dret. A vegades, l’evoque i em ve al pensament una frase seua en què defenia que la vida era de tots.

Connectant amb el matriarcalisme i en un tema semblant, hi ha el poema vinent: “Catalunya, crucificada avui, ressuscitada demà” (p. 81), en què copsem trets vinculats amb el tarannà català, el sentiment de pertinença a la terra i un cristianisme en línia amb lo matriarcal. En primer lloc, recorre a la figura bíblica de Jesús:

“La seva doctrina de dignitat humana,

fou un crim pels poders d’aquell temps.

(…) Avui, són profetes de convivència”.

 

A continuació, escriu

“Catalunya és un poble profeta,

una llei política egoista el vol fer callar,

empresonant-lo entre barrots.

(…) Política i justícia li prohibeixen ser profeta (…)

Són la veu, els polítics del poble,

abracen el dolor caminant amb alegria”.

 

Sobre aquesta composició, afegirem que té a veure amb una sentència que s’havia dictat en octubre del 2019 i que el llibre es publicà en març del 2020.

A més, l’escriptor de Granollers connecta Catalunya amb la idea de Poble (amb lo vernacle), van plegats, de la mateixa manera que l’historiador català Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, lliga l’Església catalana junt amb els catalans, com en els Pobles matriarcalistes ho fan les autoritats religioses i els habitants. En canvi, el poeta relaciona política i justícia: amb els polítics del govern espanyol (i dels qui l’aproven) i amb la justícia d’Espanya, hereus de la tradició castellana.

Al capdavall, en línia amb l’ambient que hi havia aleshores en Catalunya, on una meitat era favorable a la independència, addueix que

“La victòria de la veu del poble

escampa volant la futura propera sentència,

llibertat amb independència,

Catalunya, ressuscita”.

 

Així, Joan Sala Vila, d’acord amb la seua concepció del cristianisme, es posa de part del més feble políticament (els catalans en pro de lo autòcton, tret que inclou el dret d’autodeterminació dels Pobles).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)