Prosseguint amb el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, també plasma el sentiment de pertinença a la terra, en poemes com “No hi sóc…” (p. 45), quan escriu sobre el segle XXI i sobre ell com a català:

“Però hi sóc i no m’agrada ser-hi.

Què he de fer?

Només tinc una resposta, ser jo.

Els que es creuen responsables de la història

m’ho deixen ser?

Només puc ser-ho si sóc català,

i la política d’Espanya em nega aquest dret.

La meva llibertat no accepta,

serviré la humanitat essent català global”.

Com podem veure, el poeta es troba que, jurídicament, es espanyol; però, com que, personalment i interiorment, no s’hi sent i sí català, serveix a la mare (Catalunya).

Tot seguit, farem una explicació històrica, cultural i política que va unida a aquests versos.

L’escriptor de Granollers, en el fons, reflecteix un tema molt silenciat per quasi tots els partits amb l’etiqueta d’esquerres: el paternalisme. Tot i que, com diríem familiarment, no cal que ho expose la dreta (perquè sol aprovar aquesta actitud de pare que fa de tutor i que nega la creativitat als altres, molt propi en Estats fortament burocràtics, com és Espanya), l’esquerra de línia comunista o que, originàriament, era socialista, vinculen el segle XVIII amb el desenvolupament dels drets humans i de la democràcia, com si aquella època hagués sigut una mena de panacea per a tota la Humanitat i, sobretot, una creació de quatre persones que sabien parlar, llegir i escriure (intel·lectuals).

A banda, malgrat que no ho diuen, nosaltres ho comentarem: és ben cert que, com ara, en la Corona Catalanoaragonesa, el sistema polític, social, a nivell de família, etc., era molt pròxim al de lo que se sol dir democràtic, a causa de la cultura matriarcalista.

Això comporta que, per exemple, quan, en els Estats Units (potència política, militar i cultural a partir del segle XIX i, sobretot, després de la Segona Guerra Mundial), guanya un candidat conservador, més d’una vegada, molts Estats europeus pretenguen presentar-se al món com a defensors de la llibertat i dels drets civils, socials i, àdhuc, de la natura, quan, en el fons, són de línia patriarcal i, en el primer quart del segle XXI, amb moltes semblances amb la cultura castellana del “buenrollismo” (fàcil de copsar en organismes polítics de la Unió Europea entre el 2017 i el 2024, arran del moviment independentista català).

Adduirem que aquest mutisme va unit al fet que la Il·lustració tenia un lema paternalista que aquests polítics (i moltes persones en pro d’eixe moviment dels segles XVIII i XIX) apliquen en el dia rere dia: “Tot per al poble, però sense el poble”.

En altres paraules: els polítics que manen (començant pel cap d’Estat), la seua tasca consisteix a fer que la població aculla lo que ells fan, però que responga (diàriament i en la vida quotidiana) com si fos un menor d’edat a qui el pare dóna el menjar a la boca, en lloc d’ensenyar a menjar amb els atifells adients i, a més, a gaudir de la menja i de l’ambient.

No debades, Joan Sala Vila comenta “serviré la humanitat essent català global”, una frase que enllacem amb unes que escrigué un valencià que visqué cinc anys en relació amb la cultura colla (matriarcalista) en el nord de Xile, en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, i que ací traduïm: “És possible que açò ens resulte estrany, potser que, fins i tot, ens coste acceptar que els nostres Estats, anomenats democràtics, civilitzats i cultes, puguen ser patits pels altres Pobles, com autoritaris, dominadors, abusadors i injusts” (p. 5).

Un altre senyal en què captem la visió política del poeta català i, a més, la seua connexió amb la mare i amb la terra, és la composició “Per una convivència plena” (p. 52), en el mateix llibre sobre Catalunya, la mare i ell. Així, en aquest escrit, sobre unes eleccions del 26 de maig del 2019, comenta que

“Allargar la mà i desitjar un bon dia

agermana.

(…) Perquè la humanitat siga més lliure

el meu vot allargarà la mà a la pau”,

uns versos en què captem que els Pobles matriarcals no associen la política a tractar de sotmetre els altres, ni la participació a un fet formal i puntual (com aquell qui diu, per a que no es diga que no són democràtics) i que la pau no la relacionen únicament amb què no hi haja guerres, sinó amb permetre que el proïsme puga desenvolupar-se com a persona i contribuir a la societat, molt lluny de la cosmovisió de la Il·lustració. Repetim: tot i que no ho vullguen reconéixer els polítics, ni que es comente en la instrucció pública subvencionada per l’Estat, ni tampoc (o a penes) a nivell universitari.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: Afegim aquest enllaç sobre un escrit de hui, 6 de novembre del 2024, a un amic català que ens havia fet una qüestió sobre política i les inundacions que la setmana passada hi hagué en moltes poblacions valencianes:

http://plomalliure.blogspot.com/2024/11/lletra-un-amic-catala-resident-en.html