Una altra obra en què hem trobat poemes relatius a la maternitat (fins i tot, amb la Mare Terra fent el paper maternal), és “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa (1920-2004), de la Guissona (comarca de la Segarra). Així, en “Cant a un infant” (p. 61), posa
“Una romança sens lletra,
és el que canta un infant,
plora i riu a la vegada
i el bressol el va gronxant.
Té la cara enrojolada
sos cabells són com l’or fi,
els seus ulls blaus que no paren
de mirar-me fit a fit.
Mirant a la seva mare
sembla que es dóna delit,
son cosset menut aixeca
i ja voldria fugir,
del bressol que el va gronxant
com la barca mar endins.
I mirant la seva mare
tot seguit queda adormit”.
Per tant, no sols exposa detalls que podem haver captat en veure un nen de pocs mesos en el bressol, sinó la relació entre el xiquet i qui s’interessa en eixe moment i li mira la careta o, per exemple, li dóna algun objecte per a que ell se senta acompanyat i tinga un bon son.
La segona composició de la poetessa de la Segarra és “Nadalenca” (p. 62), on trau lo maternal (però plasmat en Nostra Senyora i en el Nen Jesús):
“Camí de Betlem
uns pastors caminen
guiats per l’estrella
de claror radiant
(…) té claror de dia” (p. 62).
Aquestes paraules ens porten a l’hivern, una època femenina, en què una petita llum (l’estel) fa de cresol.
Resulta interessant que, en una cultura matriarcalista, no solament estiga vinculada amb la foscor (i més amb la primavera d’hivern i amb l’hivern), sinó que, a banda, una d’eixes estacions (la de la neu) ho faça amb la maternitat (amb l’esperança que es deposita en el nounat).
Igualment, amb semblança amb el poema anterior (p. 61), Teresa Bertran Tolosa escriu
“La Verge Maria
mira el seu fillet,
com mira una mare
amb joia i amor.
Un cor d’àngels canten
al bon Jesuset,
ell amb sa maneta
també els beneeix”.
Quan plasmàrem aquestes línies, el 23 d’octubre del 2024, copsàrem que, més d’una vegada, els familiars o, per exemple, amics dels pares, en veure el nadó, a més de cantar-li, és relativament habitual allargar-li la mà o… ¡que ho faça ell! (com en aquests versos).
Afegirem que, en la vida quotidiana, aquesta benedicció del xiquet es tradueix en simpatia cap a qui l’acarona, cap a qui el tracta amb bon cor…
En acabant, l’escriptora comenta que
“Sant Josep se’l mira
i el cor li batega,
al sentir que plora
de fred i nuesa”.
Per consegüent, es reflecteix un Poble en què el pare també participa en l’educació del nen i, àdhuc, en què comparteix temps amb el fillet que és en el bressol o bé que alleta.
De fet, l’autora indica que el pare (Sant Josep)
“també li fa ofrena
d’una flor humil
amb la vara seca
d’una fusta noble”.
Cal dir que la fusta enllaça amb la noblesa i que “fusta” empiula amb el matriarcalisme (l’arbre connecta amb la terra i, així, amb la matèria, amb la mare, com exposa Andrés Ortíz-Oses en el llibre “El matriarcalimo vasco”).
La tercera composició, també en l’obra “Camins del Record” i que hem triat per al tema de la maternitat, és “Pirineu” (p. 81). En aquest cas, ho simbolitza en la terra (el Pirineu i els llacs) com a mare de tots i de la vida, a banda de traure trets matriarcalistes, com ara, la bonesa i el realisme:
“la neu és pura com el teu cor
(…) les flores boscanes són enciseres
que un món de somnis fan realitat (…).
També l’estany en abundor
rep l’aigua fresca i és son bressol”
i, al capdavall, diu
“oh gran natura que ets en la vida
tan ric tresor,
respiro l’aire de la muntanya
besant son front.
Tant en l’albada com en la posta
t’obro els meus braços,
despert mon cor”,
versos que, la primera vegada que els llegírem, el 29 de juny del 2024, ens evocaren l’obertura de braços a la mare (ací, a la Mare Terra).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)