Un altre poema en relació amb temps de maduració (la tardor), i amb lo matriarcal, és “Tots Sants” (p. 65), en l’obra “Camins del Record”. Així, passa a les dàlies blanques i comenta
“Farem un pomell
d’aquestes flors nobles,
per nostra família i germans
(…) Un record dels nostres morts”.
En una composició posterior, “Cançó del bosc i la muntanya” (p. 76), l’escriptora passa a la primavera (símbol de la infantesa, amb moments de pluja i, sobretot, de reviscolament de la vida). Per exemple, en els primers versos, trau mots que enllacen amb la natura: bosc, pins, roures, boixos, espígol, farigola, romaní, clavells i, fins i tot, “una flor que és molt humil” (com ho solen ser els nens). A banda, afig que
“El bosc és una miroia
(…) ocells que voletegen
i als arbres fan el seu niu
(…) Al cim he trobat el bosc
tot curull de flors boscanes,
he respirat l’aire pur
d’aquesta verdor i bonança”.
Com podem captar, l’arribada al cim no la presenta com una mena de conquesta, sinó com un moment d’on pot veure la natura estant i, altra vegada, sentir-se agraïda per tot lo que aporta la mare. No debades, ho plasma en els darrers versos i, de pas, el lector copsa el sentiment de pertinença a la terra i el nexe que uneix Teresa Bertran Tolosa amb la Mare Terra:
“Defensem la natura
amb fermesa i voluntat.
Amic bosc jo et faig ofrena
de tot el valor que tens,
jo admiro molt ta bellesa
i vull ésser amic teu”.
Aquest sentiment també es reflecteix en el poema “Temps plujós” (p. 80), en què la poetessa diu
“Pluja benaurada
que ens has portat
il·lusió i alegria
pels nostres camps.
La muntanya verdeja
i el pla també.
(…) Els ocells estan de festa
(…) sentint la frescor de l’aigua
i l’encís de tot el camp.
De la benaurada terra
(…) El jardí gelós de tanta bonança”.
Per consegüent, la Mare Terra, per mitjà de l’aigua (un tret femení), a qui l’escriptora dóna gràcies, no sols fa possible la revifalla, sinó que ha penetrat en el terreny, hi ha fet saó i això ha generat un jardí en què hi ha bona afinitat.
En eixe sentit, l’escriptora de Guissona ho explica en “Cançó de la sembra” (p. 85), versos escrits en novembre de 1990, o siga, camí de desembre, el mes símbol de la sembra:
“Anem a la vinya
que som al sembrar
la terra és humida
i el gra naixerà
d’una saó viva”
en una terra que ha rebut aigua.
Tot seguit, addueix que
“El pagès valent
molt de bon matí,
amb cabàs al coll
sembrarà son blat
al tros del molí”,
el forment que recollirà en el mes de juny, el de la sega.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
