Tot seguit, tractarem tres poemes que figuren en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra. Així, el primer (amb xicotets retocs), “Glossa al Montseny” (p. 210), en línia amb “Oda a la pàtria” (publicat en 1832), de Bonaventura Carles Aribau (1798-1862), diu:

“Adéu-siau

 

Enlairats turons, per sempre adéu-siau,

núvols de caire blanc, de lluny us distingia,

pel redós etern, del vostre oreig blau,

les serres desiguals, de nostra pàtria viva.

 

Adéu frondós Montseny, que des del teu palau,

com pulcre vigilant, cobert de boira o neu,

espill de blava mar, bella i flairosa nau,

albires i respires, l’oxigen que és ben teu.

 

Ens plau l’adient parlar, com llengua dels meus pares,

que ompliren el planeta, de bons costums i lleis,

defensant llurs drets, que mai fou endebades,

la parla llemosina, de monarques i reis.

 

Us vull sempre expressar, l’afecte més sagrat,

que pugui embolcallar, l’aurora del pur cel,

que engendri la virtut, endolceixi la bondat,

aurèola estimulant, més dolça que la mel”.

 

Com podem veure, per una banda, exposa detalls geogràfics (el Montseny), els uneix amb la diversitat (les serres), amb una terra amb vida, amb el flaire, amb el parlar dels pares i dels ancestres com també amb part de la història de Catalunya i d’actuacions en pro de lo aborigen.

A més, ho fa amb un tractament com si el Montseny fos la mare (“l’oxigen que és ben teu”, això és, som fills de la terra i la terra no pertany a les persones) i, igualment, unit a la bonesa que enllaça amb el matriarcalisme (no com si fos un fer bondat continu a les normatives, ni a lo que prové de l’Estat, ni a lo polític).

La composició segona de què parlem (i que ve a continuació en l’obra), “Nostra ferma vall” (p. 211), podríem empiular-la amb lo maternal i, per descomptat, amb la tolerància, amb la varietat i amb la bellesa de la natura i, per extensió, de la Mare Terra:

“Des de Tavertet

 

Entre el cap i l’ample de la virtual terra,

on hi sempre[1], caliu d’estimar,

d’un contorn a l’altre de la sublim serra,

com allaus, cingleres, vorejant la mar.

 

Hem begut l’aigua de fonts, deus ocultes,

entremig de boscos, gentils, molt espessos,

arrels nues, rebrolls, flors, arbusts,

herbes miraculoses, amb colors diversos”.

 

Per tant, captem molts trets en nexe amb u dels elements representatius de lo matriarcalista: l’aigua. En eixe sentit, trau la maternitat (les fonts, àdhuc, amagades), potser com si representassen la cova en què es gesta el xiquet que, mesos després, naixerà. I ho fa en companyia de la flora (la qual hi arraïla).

A continuació, passa als animals (grans, petits i mitjans) i, al capdavall, exposa el símbol de la benevolència: l’Arc de Sant Martí. I tot, en un ambient com si fos al costat de la mareta que estima la gent de la vall i que els alleta de vida:

“Hem descobert, insectes i dreceres,

ocells, animalons, éssers innocents,

hem perfilat l’hegemonia de les feres,

quan espeteguen, afilades dents.

 

Hem tingut la fresca gota de rosada,

al redós i palmell de cada mà,

hem albirat el cel rogent de la vesprada,

hem admirat, l’Arc de Sant Marti, entrada enllà.

 

Aquesta vall invicta, que perdura,

i que perdurarà, com el blau de l’infinit,

que glossem embadalits, joliu natura,

i que estimem amb tendre amor, de dia i de nit”.

 

 

Finalment, aquests versos ens evocaren un agraïment a la Mare Terra i, òbviament, a la preciositat que, més d’una vegada, copsem, quan estem en contacte amb la natura.

L’escriptor de Gurb, unes pàgines després d’escriure de Tavertet estant, i prosseguint amb el mateix sentiment, plasma el poema “Lloança a Osona” (p. 214), en què diu

“Arrel i garantia, és nostra ferma Osona,

amb joventut alegre, gentil i dreturera,

espill de noble raça, que reviu i ressona,

montjòia esplendorosa, formal i duradera.

 

Els seus avantpassats, són ramellets d’història,

encís de romaní, llorer, flors, roselles,

atent servei, formal, endomassat de glòria,

gentil essència, suau, en cadascuna d’elles.

 

Les seves terres són, la vida al ser vivent,

és esplendor, és cel blau, és cordial promesa,

és el ressorgir total, estrella omnipotent,

pomell de nutrició, salut, avinentesa.

 

Meravellosa contrada, de cara el Pirineu,

és l’encant floreixent, al mig del camp i serra,

coratge, pau, anhel, s’albira a tot arreu,

vibrant, immensa estada, espill de nostra terra”.

 

Per consegüent, ací copsem el sentiment, però associat a la jovenesa, a les arrels, a lo dret que permet connectar amb lo terrenal i amb la comarca d’Osona, amb un espai geogràfic que inclou la història, la fauna, els qui hi viuen i li donen vida i, igualment, els qui la nodreixen i li afavoreixen la bona avinença.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Literalment. Potser volgués dir “on hi ha sempre”  o bé “on hi sembre”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)