El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Lo somni”, escrit per Vicent Salvà en 1831.

L’11 de juliol del 2024, Vicent J. Escartí ens envià un conjunt de fotos en relació amb el poema “Lo somni”, de Vicent Salvà (1786-1849), tretes de l’obra “Vicent Salvà. Poema Lo somni. 1931. Estudi i edició”, a cura de Germán Ramírez Alegón, qui n’havia fet una edició en el 2024. L’endemà, l’editor del llibret (a qui havíem accedit mitjançant un suggeriment de l’investigador Josep Daniel Climent, també per correu electrònic de la vespra) ens envià un missatge amb què es facilitava la lectura del text. Agraesc la generositat de tots tres.

El poema, plasmat pel valencià Vicent Salvà (ací, amb adaptacions i amb alguns retocs), reflecteix aquest sentiment i diu així:

“LO SOMNI

 

Encara que d’Hipocrene

les aigües mai he tastat,

mana’m hui lo déu Apol·lo

que parle en vers net i clar;

perquè els seus secrets als homes,

si els comunica, per cas,

que la prosa els repeteixca,

molts anys ha que ho va vedar.

Em tenen vostés poeta,

fent renglons ja curts, ja llargs;

perquè es veja que les xiques

nos fan fer mil desbarats.

Presten-me un rato atenció,

per ser molt sèrio lo cas,

i els diré punt per agulla

lo que una nit em passà.

 

Llunt dels seus i de sa terra,

el que és pobre i desditxat[1],

com, de dia, pau no troba,

en lo llit, sol delirar.

Després que, a muller i als fills,

que, en Londres, juntets estan,

en la meua fantasia

los havia a tots besat;

per a veure a Bienvenida,

a mos benvolguts germans

i als demés parents i amics,

a València, peguí un salt.

 

Passejant-me una vesprada

per lo fresc Guadalaviar,

no llunt de Montolivet,

front als arbres de Salvà;

gran gorja, en lo Túria, note

i que les nimfes, saltant,

al pare que alberg els dóna,

es proposen festejar.

Mentrestant que lo estol d’elles

dansava en alegres balls:

una, tocant lo psalteri,

gojosa, lloava els sants,

los miracles de Ferrer,

los dejunis de Bertran,

al patriarca Ribera

i també a Pere Pasqual.

Una altra es posà, de seguida[2],

amb un llaüt d’or en mà,

a recordar, de València,

moltes glòries militars:

de Montcada i de Coloma,

de Carròs, l’almirall,

de Valldaura i d’Aguiló,

les hassanyes[3]celebrà.

La terça, de l’instrument,

les dolces cordes polsant

amb sa veu de rossinyol,

al gran Vives, Perpinyà,

Núñez, Falcó, Polo i Castro,

per ses lletres, va cantar.

Més profunda fonc la quarta,

referint, d’esta ciutat[4],

los Furs i, com contra els reis,

los guardaren els jurats

com lo estrenu Vinatea,

de Llop de Concut aidat,

de Lleonor i N’Alfons,

al desafor, s’oposà”.

 

Com podem veure, en aquesta extensa part del poema, llarg, l’escriptor comença amb una referència a la llengua vernacla, vedada, de temps ençà, per un déu (tret que no enllaça amb el matriarcalisme, vinculat amb deesses relacionades amb lo terrenal i amb la foscor): “molts anys ha que ho va vedar”. Podria simbolitzar els reis castellans (de Felip V en avant). Nogensmenys, ell té l’atreviment de plasmar un poema en la llengua materna (la catalana), en terres llunyanes (en París) i, més encara, amb part de la família en Londres.

Adduirem que aquests versos, al meu coneixement, es podrien tractar d’una fantasia sexual, la qual no és menester que es desenvolupe en el llit.

A banda, captem un tret matriarcalista: el paper que fan les tres nimfes (a més, en nexe amb la música, una de les parts de la cultura que més es promou en el matriarcalisme).
Aleshores, de París estant, Vicent Salvà salta a la ciutat de València: el riu (Guadalaviar, també dit Túria), sants i persones del món religiós valencià (principalment, dels segles XIV-XVII), glòries militars, escriptors (per exemple, Joan Lluís Vives) i, més encara, els Furs, el Regne que encara no depenia de Castellà sinó que, fins i tot, n’era a què estava subjugat el castellà (en temps de Francesc de Vinatea, valencià que l’any 1333 anà al rei Alfons el Benigne per a que no fos dividit el regne valentí i que ho aconseguí).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, substituïble per “dissortat”.

[2] En l’original, en la forma castellana “en seguida”.

[3] Del castellà “hazaña”, en lloc de formes genuïnes, com ara, “gestes” i “fetes”.

[4] La ciutat de València.

“Estrenu”, com podem llegir en el DCVB, vol dia “Valent, elevat de coratge”.

 

Poema Lo somni anotat_VDEF

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)