Continuant amb la rondalla “L’ocell dels ous d’or”, la velleta se’n va a una font amb aigua de regirança i “Va omplir-ne el càntir amb què acostumava beure el seu nét (…). La mala vella, de seguida, va collir el cor de l’ocellet, el va ben rentar, el va fregir i se’l va menjar, i l’endemà mateix va mirar sota el coixí i va trobar una gran bossa tota ben plena d’unces d’or” (p. 112). És a dir, que l’anciana, qui ha fet un pacte amb el germà envejós, dona aigua que farà malbé al fill del caçador bonhomiós, amb intenció de fer ric l’altre germà.

Tot seguit, copsem que ella el fa fora de casa, “dient-li que allí era a casa seva i que ell ja no hi tenia res a fer” (p. 112) i, encara que, després, el pobre minyó veu “una figuera amb unes figues grosses i fresques com una rosa” (p. 112), en aquest cas, no tenen a veure amb lo eròtic, ni simbolitzen la dona jove, encisadora i que, àdhuc, fa de mare, sinó un paper que empiula amb la maldat associada amb la figuera i amb la figura de Judes (l’apòstol traïdor que facilità l’arrest de Jesús): ell es converteix en ase.

Ara bé, com que la bonesa no és abandonada per la cultura tradicional matriarcalista, “es va posar a menjar herba (…) i, al moment de donar la primera queixalada, va tornar-se altra vegada persona” (p. 112). Per tant, per una banda hi ha el nexe velleta / figuera / maldat i, per una altra, herba / terra / bondat: és la terra, l’herba (una de les formes de vida més senzilles i originàries de la Mare Terra) lo que permet ser l’home com era (natural) i tocar els peus en terra i això enllaça amb el refrany “L’herba nova trau la vella”.

Aleshores, el xicot “va pensar: ‘Ja tinc tot el que necessito per a tornar a ésser ric’. Va collir les tres figues més grosses i més boniques de la figuera, se les va posar al mocador i, amb una excusa, va tornar a casa seva. La vella, així que va veure aquelles figasses, li va dir que n’hi deixés menjar una, puix que li agradaven molt. I, com que el nét no volia altra cosa, la hi va donar” (pp.  112-113). Un poc després, passarà lo mateix a la seua dona i a la criada i totes tres deixaran de ser persones i es convertiran en animals que ell menarà . Per consegüent, aquestes dones resten encisades per la malignitat. És més: la vella es transforma en una somera negra i més lletja que el pecat.

En acabant, el jove compra tres morrions (u per a cada animal) i, immediatament, damunt la burra, “se’n va anar a fer una passejada” (p. 113) i, com a castic, farà que la somera negra suporte el pes i que s’emporte unes bastonades. Al capdavall, la vella boça “el cor i el fadrí el va recuperar” (p. 113). O siga que la narració convida a no premiar la maldat, a recuperar la bondat (el cor, ací, reflectit en el xicot), però sense recórrer a la venjança: “Quan, a les tres someres, els va haver passat el mal de ventre, es van fer un bon tip d’herba i totes tres van tornar-se, altra vegada, dones, però el marit de la néta… qui sap on parava” (p. 113)…, puix que la bonhomia se n’havia anat a altres zones i no acompanyava les tres malintencionades.

Finalment, el fadrí decideix tornar-se a casar, i, “com que, cada matí trobava la bossa de les unces ben plena sota del coixí, va ésser sempre ben ric i venturós” (pp. 113-114), com sol passar a moltes persones bondadoses i, com aquest fadrí, generoses.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.