Una altra narració que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, i en què captem el matriarcalisme, és “El Vent, la Febra i la Vergonya”. Diu així: “Fa ja moltíssims anys, un dia, de bon matí, es varen trobar propet de l’estany de l’Albir, el Vent, la Febra, i la Vergonya. Aquell cavaller i estes dos madames es coneixien molt de referències i d’oïdes, però mai s’havien tractat de prop, és a dir, que no havien comunicat, així com tampoc, entre elles, les dos senyores, tenint, per tant, aquell jorn, gran alegria. I, per a celebrar la casualitat, acordaren el fer una asambra allí, dellà les penyes” (p. 165). Una “asambra”, com posa en un llistat de paraules típiques d’Altea (la Marina Baixa), és “l’excursió amb paella a un punt prop de la mar, o que s’haja de fer el viatge en embarcació” (p. 187).
Com podem veure, hi ha una trobada entre dues dones i un home. Les dones són considerades “madames”. Cal dir que el terme “madama”, d’acord amb el DCVB, significa “Senyora, en llenguatge de respecte excessiu, avui no usual (…). Es deia principalment de senyores franceses o d’altre origen estranger. (…) Actualment s’usa més aviat en to irònic: ‘Mira quines madames que passen!”.
Prosseguint amb la rondalla, a continuació, “Amb gran pressa i llestesa, portà cada u una cosa i, en un punt, es traslladaren amb ales del vent les dos dames” (p. 165), a un lloc de la serra de l’Albir. Allí gaudiren, “sobretot, de la companyia, xarrant i rient, contant-se anècdotes (…), donant expansió a l’alegria que l’haver-se reunit els proporcionava” (pp. 165-166). Adduirem que aquestes paraules empiulen, com ara, amb comentaris que em feu ma mare (1943), quant a les relacions entre els seus avis, nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX.
“Com el temps no hi ha qui el pare, per més a gust que s’estiga, s’acostà la nit i, de consegüent, el moment d’acomiadar-se. Abans de separar-se, el cavaller va agarrar ses amigues, una de cada mà, i les digué: “Senyores meues: si alguna volta necessiteu, de mi, qualsevol cosa, no heu de menester més que manar, que jo, amb gran gust, vos serviré” (p. 166). Aquestes paraules, plasmades en aquest llibre publicat en 1912 i relatiu a la cultura tradicional i al folklore en Altea i, en més d’un cas, en la comarca de la Marina Baixa i del País Valencià, resulten significatives i, a banda, reflecteixen el matriarcalisme que, de fa segles ençà, hi ha en les poblacions catalanoparlants.
Tot seguit, “Callà el vent i, així, parlà la febra: “Bons amics: jo tinc mon domicili en Dénia i, (…) d’allà, no falte quasi mai. Així que, si, de mi, necessitàreu, allí em trobaríeu sempre disposada a servir-vos i guardant en mon pit alegre record del dia de hui” (p. 166). Altra vegada, copsem bones relacions i una actitud molt oberta, ací, en una dona que reflecteix agraïment i generositat.
“Finalment, la vergonya digué: ‘Agraïsc els oferiments d’amics que tal jorn m’han fet passar. I vegen: si, de seguida, tenen alguna cosa a manar, puix jo soc de tal condició que, en perdent-me de vista, no hi ha qui m’arreplegue’.
Dit això, i donades unes encaixades de mans, cada u pegà per son camí” (p. 166).
Per a rematar aquesta narració, afegirem unes paraules que plasmí en el mateix llibre el 26 de juny del 2023: “Recorde, mentres llig aquestes línies per primera vegada, que el llibre que més m’atragué (i sobre història) era relatiu a la vida quotidiana. Estava en català i l’havia comprat el germà petit de la mare (…). M’ha agradat molt la vida quotidiana, sense deixar fora el paper dels caps d’estat, per la seua funció de moderadors i de ‘cap del Poble’, del territori que regnen.
Igualment, preferesc un cap d’estat esperançador, molt obert, amable, honrat i que pondera pel seu bé i pel dels ciutadans sota la seua jurisdicció i agradable en el tracte”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
