El sentiment de pertinença a la terra i la llengua materna en catalanoparlants de primeries del segle XX. Punts en comú amb els catalanoparlants del segle XXI. Estudi del discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover.

A les darreries d’octubre del 2023, accedírem a una entrada interessant en relació amb aquest tema: “La llengua materna – Joan Alcover” (https://stroligut.com/joan-alcover/la-llengua-materna), publicada en la web “Stroligut”. Així, podíem llegir “La llengua materna”, un discurs que feu el poeta mallorquí Joan Alcover i Maspons en 1903 en defensa de la llengua catalana.

Però, primerament, farem una introducció amb el significat de paraules com “pàtria”, “mare pàtria” i “terra pàtria”. Quant a “pàtria”, com escriu Pere Riutort (que havia estudiat la llengua i la cultura gregues i que fou mestre de grec) en la seua explanació del 2018, plasma que “és una paraula i un concepte que hem heretat de les llengües i cultures grecollatines (…). Besaven la terra pàtria, pròpia, com es besa una mare. Per als grecs, era “He gue méter”: “La Mare Terra”. El concepte de nissaga (…) ve de les arrels del vegetal, imprescindibles per a la vida de la planta” (p. 39).

En línia amb eixe bes a la mare i amb les arrels de la planta (la qual està vinculada amb la terra, tret matriarcalista), el “Diccionari etimològic manual” de Josep Moran junt amb Joan A. Rabella, publicat per Edicions 62 en 1999 (1a. edició), comenta que “Pàtria” vol dir “País on ha nascut una persona”, afig que procedeix del llatí patria, i captem que, encara que, etimològicament, significa “terra pàtria”, resulta del femení de l’adjectiu llatí patrius, -a, -um. En d’altres paraules, el punt de partida d’aquest terme és femení i, per tant, en relació amb la terra. I, com sabem, la terra és un símbol femení i empiula molt amb el matriarcalisme.

Ara sí, passem al text del discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover i Maspons (Ciutat, 1864-1926):

“No puc parlar en nom de la saviesa, però he viscut ja bastant per a parlar en nom de l’experiència i aplicar lliçons que n’he rebudes a l’estudi de qualque problema literari que interessa i pertoca ben de prop a l’avenç, la cultura i la vitalitat del nostre poble.

M’hauria de fer violència per a desviar el pensament del seu jaç predilecte. Com més va, més mallorquí em torn; més em duen l’afecte, l’egoisme i la reflexió a enfortir la solidaritat entre la meva vida i la vida de Mallorca; més m’humilien els motius que doni perquè la bescantin o la desconeguin, o puguin creure que es desconeix a si mateixa; i més s’arrela en mi la convicció que eixugar les fonts de la vida regional és un atemptat contra la pàtria”.

Com podem veure, el poeta fa esment de les fonts i de les arrels, dues paraules que enllacen amb lo matriarcal.

Tot seguit, addueix que “Si som enemic de la nació superficial i burocràtica que sols concep la regió amb la lliurea de la província, més enemic som encara del cosmopolitisme ideològic que descoloreix i afluixa les potències (…). Vibri en bona hora el sentiment patriòtic i humanitari”. Per consegüent, aquest sentiment (qualificat de “patriòtic”) va unit a les persones, a lo humà, als altres, no al tancament des de lo burocràtic i del culte a una ciutat que menysprea la pagesia i lo que no és part de lo urbà.

Un altre passatge que connecta amb lo matriarcalista és quan, escrivint sobre el món artístic (per exemple, la música, la pintura i la poesia) del segle XIX, Joan Alcover comenta que s’havia obert un cicle “que té quelcom de claror messiànica, i promet ésser de llarga durada; mes la pintura i la poesia caminen d’esma. S’aixequen grans figures, enlluernants i solitàries, però no fan església. Són arbres que desperten la curiositat i l’admiració, però no tenen la virtut de reproduir-se, escampant la llavor fecunda del proselitisme”.

O siga que, en les cultures matriarcals (de què el poeta forma part), es fa església, paraula que té a veure amb “assemblea” i amb “comunitat”, com molt bé es reflecteix, per exemple, en els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols (del segle I). Això va en línia amb “no fer capelletes”, com es diu popularment, i sí amb “fer poble” i, àdhuc, amb “fer Poble”, amb “fer País”, etc., units per una llengua que hom té com u dels pilars dels catalanoparlants i, de pas, de la terra en què es parla. A banda, el comunitarisme,… el qual també es copsa en moltes rondalles i en la vida de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.