Una altra rondalla que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La gallina blanca i els tupins d’or”. Una vegada, un jove entra de bover “a guardar la vacada a una casa de Navès i, (…) després de sopar, baixava a tirar un manat d’herba a les vaques” (p. 633). És a dir, que aquest xicot alimenta la mare, simbolitzada per la vaca (la vacada).

Ara bé, “Un dia que va baixar-hi, va veure una gallina blanca que corria entre les potes de les vaques” (p. 633), ho comunica als amos i ells el consideren un mentirós. Cal dir que, així com la vaca (animal femella) té a veure amb la dona, la gallina blanca (que també és femella) ho fa amb el diable, com podem llegir en l’entrada “Gallina” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó: “Gallina blanca. A vegades ha estat tinguda com l’encarnació de la Mort o del Diable; apareix mansa, però esquiva, es fa seguir de la masovera”. En aquest passatge, podríem vincular-la amb ambdues coses: amb la mort i amb el dimoni. A banda, adduirem que, com que no cova ous, ni és al costat de pollets, ni de gallinetes,… i, més encara, el seu color és blanc (en nexe amb lo masculí, amb lo patriarcal i amb el dia), recorda narracions en què apareix el típic sant defensor de la població i que porta detalls blancs (com ara, Sant Jaume).

No obstant això, el noi està interessat per les vaques i l’endemà la torna “a veure. A més, va observar per on desapareixia” (p. 633) la gallina blanca: per la menjadora dels animals. En altres paraules, fa costat a la dona.

Als pocs dies, els amos fan una visita a casa d’uns amics i el bover ho aprofita “dient-li a la minyona de la casa que baixés amb ell a fer-li llum amb unes teies, li contà el que havia vist i quin era el seu pla” (p. 633). Per consegüent, la dona i ell treballen compenetrats i ella es mostra molt oberta i podríem dir que li ho ha aprovat: la jove té la darrera paraula (entre altres coses, perquè forma part de la casa on ell és ara i n’és qui representa l’autoritat).

Un poc després, el noi alça “les llambordes de la solera” (p. 633), això és, d’un sostre pla, i, “en aixecar la tercera, van trobar-hi amagats tres tupins plens d’or” (p. 633), o siga, tres olles d’una sola ansa. En aquest passatge copsem més trets matriarcalistes i femenins: l’olla (atifell receptiu) i el fet que estiguessen amagades…. en el “si de la terra mare (…), de la concavitat uterina, d’on neixen els éssers humans i on retornen en morir”, com escriu Joan Soler i Amigó en l’entrada “Olla”. En aquest cas, com que ambdós estan en la joventut, agafen els tupins, “van tornar a deixar la menjadora tal com estava i, pujant a la casa, es van repartir la troballa entre el bover i la minyona, prometent-se l’un a l’altre no dir res als amos” (p. 633). Per tant, la menjadora (que, en altres relats, hauria fet el paper de la terra de conreu o bé de la Mare Terra), les vaques i els tupins empiulen amb lo femení, amb la maternitat, amb eixa mare que atorga vida i que, igualment, és ben tractada (deixen la menjadora com solia estar normalment), fins al punt que podríem escriure que no la profanen (no revelaran la troballa).

Als pocs dies, el bover i la minyona s’acomiaden de la casa, amb el vistiplau dels amos. El jove torna a cals seus pares amb una fortuna.

I, un tret més i matriarcal: al final de la narració, veiem que “Es diu que aquella gallina era un senyal enviat pel difunt que havia amagat l’or en aquell lloc, per tal que algú el trobés…” (p. 633). O siga, per part un difunt que estimava les vaques (i que tenia bona consideració cap a les dones, fins i tot, plasmada en or) i que esperava que algú, de la mateixa manera que ell, també tingués un punt de vista positiu respecte a les dones (ací, simbolitzades per les vaques). De nou, la gallina enllaça amb les paraules de l’enciclopèdia esmentada:  però ara, amb un difunt i no amb el diable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.