Un altre relat en què captem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de le terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu del Castell de Sanaüja”. Comença dient que “La Mare de Déu del Castell de Sanaüja havia tingut una arrelada devoció” (p. 251), a banda que, per exemple, “Es destaca, també, el fet d’implorar la pluja i obtenir, tot seguit, aigua abundant, de salvar les collites o de lliurar el poble” (p. 251), detalls que podríem vincular, fins i tot, amb el paganisme. Afegirem que, d’acord amb el DCVB, el mot “Sanaüja”, originàriament, significa “pleta de la vall”. I, si cerquem “pleta”, veiem que té a veure 1) amb un lloc on es recull, on es reuneixen, 2) amb una colla, amb una reunió de gent i 3) amb abundància i amb multitud. Més d’una vegada, fets o parts d’una narració (àdhuc, del títol) van units al missatge que hi va adjunt o bé amb el lloc geogràfic, com veurem en aquesta.

Tot seguit, passem al relat, en què es comenta que, unes setmanes després de casar-se, “el senyor del castell va haver d’emprendre el camí de la guerra contra el moro. La seva muller, jove i formosa, (…) no deixava, cada dia, de pujar a la torre del castell, des d’on es domina un gran espai de terreny per tal de veure si retornava el seu marit” (p. 251). Per tant, es plasma una dona molt oberta i interessada pels altres.

Un poc després, en línia amb l’arquetip del rei, llegim que “Arriben noves de la lluita, al castell, a través dels correus i, aquests, de retorn, duien noves al senyor de com anava el castell i l’espera de la seva muller” (p. 251).

I, com que rutlava bé, “la dona tingué el primer primogènit. Era un noi” (p. 251). 

Ara bé, des de molt prompte, el germà de l’espòs volia viure amb ella, tractava de forçar-la i, com que la senyora no hi cedia, “perquè el seu esperit cristià i la fidelitat que devia al seu marit no li permetrien acceptar una cosa així” (p. 252), el cunyat ho intentava de nou, i la dona, “més d’un cop, pensà a fer-lo tancar a la presó, car ella n’era la senyora” (p. 252).

A continuació, veiem unes paraules que encaixen més bé amb la visió patriarcal: que la muller no el va cloure per si, quan tornàs el marit, pogués ser “un fet del qual no hi havia proves, només paraules” (p. 252), ja que, com es reflecteix en moltes narracions (i empiula amb el matriarcalisme) i en una dita popular, “Paraula de Rei, no pot mentir”: molt sovint, es fiava en la paraula sense necessitat de proves escrites. El tema de la documentació que acreditàs un esdeveniment o bé una realitat, comença, en bona mida, a partir del segle XI.

Més avant, el cunyat roba l’aliança de la dona i fa creure al senyor que la senyora es desentenia d’ell. Per això, quan el marit ho llig en un escrit, fa via cap al castell i, quan ella l’abraça, la rebutja, agafa el fill i la tanca.

A continuació, el capellà comenta a la senyora el motiu de l’acusació i “la deixà sola amb la imatge de la Verge” (p. 252). I heus ací que la Mare de Déu fa el paper de jutgessa (com si fos una reina i en línia amb l’arquetip del rei) i es posa de part de la dona:

“-Mare meva -deia a la Verge la noia-. Vós sabeu la veritat de tot. Pel meu fill, us prego que vulgueu salvar-me de la mort i que resplendeixi la meva innocència.

Poc després, entrà el marit (…), s’encaminà vers la imatge de la Verge, on sentí, amb dolça veu: ‘La vostra esposa és innocent’” (p. 253).

Però ell no s’ho creu, a diferència del poble, ja que la gent “murmurava i demanava que no ho fessin, car coneixia la bondat de la senyora i la creien incapaç de cometre adulteri” (p. 253), que s’hagués casat amb un altre home. Per consegüent, fan costat a la dona.

La porten a una foguera i, quan hi entrà, “les flames es partiren en dos, fent-li pas (…). Ni una espurna la tocà” (p. 253) i, al mateix temps que el poble ho considerava judici de Déu, el cunyat queia de la torre.

Llavors, “L’espòs abraçà la seva jove esposa, demanant-li perdó per haver dubtat de la seva fidelitat” (p. 253) i, no sols tots dos foren molt feliços, sinó que, com podem llegir en uns versos, “en la terra també canten / els vassalls i els cavallers” (p. 253), detall amb què es reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, s’agraeix que qualsevol autoritat (en aquest cas, de tipus polític) siga una persona bonhomiosa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.