Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “Sa rondalla des boc”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Això era un rei que es volia casar i li digueren que hi havia una al·lota molt etxerovida i molt trempada que seria bona per ell. El rei, tot d’una que ho va saber, se n’anà a ca seua” (p. 243) i li fa unes qüestions. I ella, li respon.

Un poc després, “arriba sa mare.

-Oh, senyor rei! Tan bones visites per ca meva. Diga què vol de mi. (…) Jo venc de dur a batiar un infant, perquè som comare. (…).

-Està molt bé -digué el rei-. Idò, tu, demà, ja m’enviaràs as meu palau un paner (…)

-Quedarà servit -respongué ella” (p. 244).

A banda, la filla diu “Mon pare: agafau es filats, anau-vos-en a caçar i duis-me tots es aucells que agafareu.

Son pare se n’anà a caçar (allà es feia tot lo que ella deia) i tornà horabaixa carregat de gorrions” (p. 244). I, per tant, no sols és la dona (ací, la jove) qui mana, sinó que es fa lo que ella vol, com molt bé indica el relat. Això, com veurem tot seguit, coincideix amb altres cultures matriarcalistes, com ara, la colla (d’Amèrica del Sud), en què, com en la vinculada amb la llengua catalana, es pot dir (i sense embuts) que l’home és el ruc de càrrega de la dona.

La filla, amb creativitat, torna a donar órdens al pare: “quan en tengué un paner ple, digué a son pare que el dugués al palau per complir s’ordre del rei” (p. 244).

El rei, en veure el paner, fa una proposta al pare, per a que la comente a la filla. I la jove, quan va saber l’encomanda del rei, de lo més fresca, diu a son pare:

“-Jau, mon pare, anau a moldre aquesta barcella d’ordi i, quan serà molt, duis-lo al rei i digau-li que el sembr i que, quan serà segador, es polls estaran per a picar-lo.

Així ho va fer son pare” (p. 245). Una altra vegada, l’home segueix les directrius que li marca una dona (ací, la jove).

El rei, en coincidir amb el pare, li comenta que vol veure la filla (p. 245) i “Son pare (…) digué a sa filla lo que li havia dit el rei i ella, tan fresca, s’abrigà una xarxa de pescador i es posà damunt un boc” (p. 245) diligent i fa via cap a cal palau del monarca.

Aleshores, el rei, “quan va veure que no la podia capturar, la demanà per casar, però amb sa condició que no podia donar consells, ni remeis, i, si en donava, se n’aniria del palau.

-Està bé -digué ella-, però també amb sa condició que, quan me’n vaja, me’n tenc de poder dur lo que més m’agradarà i estimaré.

El rei ho consentí i es casaren” (p. 245). Com podem captar, malgrat que el rei intenta fer-se amb ella, és la filla qui té la darrera paraula i el monarca aprova el suggeriment que li fa la fadrina.

La jove, ja com a reina, diu a un cavaller i amo d’una egua, què haurà de comentar al rei i què li haurà de respondre. I, com podem llegir, “Aquell cavaller va fer lo que la reina li havia dit” (p. 245).

A continuació, el rei es troba amb el cavaller i, quan ou què li diu, li contesta que això és la seua dona, la reina. Llavors, la dona, actuant en línia amb l’acord, li demana que puga sopar amb ell abans d’anar-se’n.

Ara bé, la reina fica un dormissó al rei i, “amb un carretó, el s’endugué a ca seua i el colgà” (p. 246). I, quan ell es desperta, la dona, “li digué que havia complit amb ses condicions que havien posades abans de casar-se (…) i que el se n’havia duit a ell, que era lo que més estimava.

El rei li digué que podia fer tot lo que voldria, que donàs tants de consells i remeis com li aparegués i se n’anaren tots dos as palau” (p. 246). I, així, veiem que, al llarg del relat, no sols és la dona qui marca la pauta, sinó que ho fa a un home i que, finalment, el rei i tot, permet que trie ella en cada moment i que tinga la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.