El sentiment de pertinença a la terra, a partir de comentaris en Internet i de vivències

L’11 d’octubre del 2022 consideràrem que podria ser interessant consultar sobre el sentiment de pertinença a la terra… a partir d’escrits en Internet, i ens trobàrem que, per exemple, n’abundaven en Twitter, a diferència dels que hi havia en Facebook, dos canals que, més d’una vegada, reporten vivències que poden resultar molt profitoses. Tot seguit, n’exposem, de publicats en Twitter, acompanyats dels noms dels qui els plasmaren.

“És igual quina sigui ta procedència, és igual quina llengua parlis, és igual a quin barri visquis; és igual quina condició social tinguis… Només importa quin sigui el teu sentiment cap a la terra!! El sentiment de pertinença a un país és quelcom portat al cor, ben endins!!” (TJP-REPÚBLICA), “Però aquí està el punt. Com la llengua és el cor de les nacions, volen exterminar-la i, així, s’acabarà el nacionalisme català. Les generacions que pugen ja no parlen ni, molt menys, entenen el sentiment de pertinença a la terra catalana” (Una docent més), “Ja has canviat al castellà. Has tardat. Això de democràcia plena és la teva percepció. (…) Identitat catalana? Aquella persona que no es pensa que la terra li pertany (per dret de conquesta), sinó que té el sentiment de pertinença a la terra” (Enric Manyer).

N’hem trobat, àdhuc, en línia amb la terra com si fos una mare, a qui cal tornar-li els favors, així com, en moltes festes d’origen pagà (com ara, la dels Sants de la Pedra), sol fer-se un agraïment a lo que els ancestres (i també persones del nostre temps) dirien la Mare Terra: “Volem tornar-li, a la terra, lo que ella ens ha donat abans. El compostatge a partir de les restes orgàniques de les llars suposa el reconeixement de la nostra gratitud a la terra i ens cohesiona entorn d’un sentiment de pertinença imprescindible per a la sostenibilitat de la vida” (Salvaperez.eth). Comentaré que, durant un poc més de cinc anys (entre el 2000 i el 2006, si més no), formí part de la “CEVA” (“Coordinadora Ecologista Veïnal d’Aldaia Alaquàs”), una associació heterogènia i molt democràtica, vinculada amb dues poblacions de la comarca de l’Horta de València i que, arran de converses amb ma mare (quan, sobretot, em parlava dels seus avis) i de tractar el tema de la terra en la recerca sobre el matriarcalisme, copsí respostes com aquesta, la qual, al meu coneixement, reflecteix molt bé l’esmentat sentiment.

Igualment, n’hem arreplegat sense embuts: “N’hi ha que han nascut i/o porten tota la vida a Catalunya i no són pas catalans. És ben bé el que diu Eva a l’última frase i al per a tots els territoris del món: Amor a la terra, la seva llengua i cultura i els seus valors. Aquest és el sentiment de pertinença a qualsevol país” (CarmeCat),”“El que no té sentit és que algú emigri i, al cap de tres generacions, encara sigui totalment impermeable a la cultura de destí. Que el sentiment de pertinença el tinguis cap a la terra d’algun dels teus avantpassats, que de fet ja no existeix i ja han passat dècades” (Anna), “Jordi (…) No perdis mai el teu lligam a la terra i el teu sentiment de pertinença a la terra; i continua fent de far” (SilviaVilaNavarra), “La majoria de gent s’estima la seva terra sense que els altres li diguin que és especial. És la teva terra i prou” (Joan), “Català és, independentment del naixement, el que té sentiment de pertinença a la Terra i la seva cultura, no només per viure un temps” (Toni Rodríguez López).

Afegirem unes paraules que enllacen molt amb el matriarcalisme, per exemple, les que exposa DretsiLliures: “Els meus orígens, que m’han tocat i no he escollit, són catalaníssims. Ara bé, a casa, sempre se m’ha deixat clar: català és tot aquell qui estima i defensa la terra. La resta és accidental perquè, simplement, t’ha tocat i no ho has triat. El sentiment de pertinença es du dins lo cor”. I aquestes: “L’equidistància no és possible: hi ets o no hi ets…; ho sents o no ho sents… El sentiment de pertinença es té o no es té… L’amor a la terra es té on o es té” (Encarnació).

En llegir les paraules d’Encarnació recordí quan, a mitjan dels anys huitanta del segle XX, en una població castellana pròxima a Madrid, una psicòloga, mon pare, ma mare i jo érem en un despatx. Quan comencí a parlar en llengua catalana els meus pares, la psicòloga em comentà que ho considerava una falta d’educació. Els meus pares, en cap moment, em criticaren. I, tot seguit, li responguí sense embuts:

-Mire: con mis padres, yo siempre hablo en valenciano. Cuando hable con usted, lo haré en castellano. Pero, con mis padres, en valenciano.

I continuà la sessió, malgrat que, immediatament, la dona plasmàs unes paraules. En el moment d’escriure aquestes línies, 12 d’octubre del 2022, ma mare encara recorda aquest fet i no em desaprova l’actitud. És més: en 1997, en Burgos, coneguí dos castellans que vivien en Madrid i molt oberts, u dels quals havia estat dos anys de monitor de temps lliure en el País Valencià i tenia coneixement de català.

Adduirem que el mateix dia diguí a ma mare que, des del meu punt de vista (i partint dels nombrosos viatges que tots tres o, àdhuc, junt amb els meus germans), hem fet per Espanya (des de Galícia fins a Burgos, passant per Astorga, per terres castellanes, andaluses, aragoneses, de Navarra, o bé per Catalunya i pel País Valencià), on millor ens acolliren (parle de terres que formaren part de l’històric Regne de Castella i només castellanoparlants) fou en Andalusia. I li vaig afegir que Andalusia no és com les terres de Castella i, a més, està oberta al mar i al comerç. Per exemple, durant els segles de gran colonització castellana en lo que ara diem Llatinoamèrica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen i que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.