Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què, fins i tot, es fa lo que vol la dona, és “Sa filla i sa fillastra des moliner”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV. En aquesta narració, un moliner té dues filles: una, Catalineta, és “garrida, galanxona i aguda ferm” (p. 123) i, posteriorment, una segona, quan, a ell, se li mor la dona i el moliner es casa amb una vídua que tenia una filla que nomia Catalinota.

Un poc després, veiem que el moliner diu a Na Catalineta, “torna sa farina as gegants de sa cova des Fangar” (p. 123), d’uns gegants que hi vivien i que, mentres que els tractassen bé, ells “els feien amples i els deixaven córrer” (p. 123). I, així, aquesta filla, que és un tros de pa, fa marxa cap a la cova, hi entra i diu:

“-Qui hi ha a la casa de Déu? Qui hi ha aquí? Sortiu, que vos duc sa farina.

(…) entra a sa cova i, al punt, tot ho tengué net i ben encitronat” (p. 124).

Tot seguit, els gegants troben que la cova està molt neta “i romangueren tan agradats i satisfets que s’apleguen i diu es caporal.

-Es mereix aquesta al·lotona que li donem un do; massa que el s’ha guanyat” (p. 125), detall que també veiem en rondalles d’altres indrets, com ara, una del País Valencià, en què quatre animals acorden concedir un do a un jove que havia aconseguit que tots quatre s’entenguessen i aplegassen a un acord[1]. I ho pacten: “Es do ha d’esser que, en badar boca Na Catalineta, per cada paraula que li broll de sa boca, li broll una pesseta.

-Aprovat! Aprovat! -digueren tots es gegants.

-Tantes de gràcies! -diu, aleshores, Na Catalineta, i, zas!, li brollen de sa boca tres pessetes per ses paraules que acabava de dir” (p. 125).

Quan veuen els pares de Na Catalineta que la filla tenia eixe do, el pare estava contentíssim (p. 125).

A banda, el moliner envia l’altra filla, Catalinota, a la de la vídua amb qui ell s’ha casat. I les coses canviaran. De fet, el pare, esperançat, li comenta:

“-Hala, Catalina[2] , si t’hi espitxes! Vejam si tornaràs com s’altra Catalina!

-Jo hi faré tots es possibles! -diu sa grosseranda” (p. 126).

Però, els gegants, com veuen que Na Catalinota és ruda, no li faran costat i, més encara, li ho deixen ben clar: “Es bé és des qui se’l guanya! Na Catalineta els se guanyà” (p. 126). I, quan arriba a sa casa, una trompa que portava darrere, li fa soroll. I, com que veu que no se’n desfà, d’eixe soroll, tria no parlar.

Ara bé, un home s’enamora de Na Catalinota, perquè “no havia trobada cap altra al·lota que el volgués (…) i dins vuit dies es casen sense que Na Catalinota badàs boca fins que fou casada” (p. 127), àdhuc, quan eixien de l’església on s’havien casat. I, per això, al capdavall de la rondalla, llegim “Idò. No fos estada tan maleita, grosseranda i malambrosa! Més se’n mereixia!” (p. 129). Per tant, tot i el caràcter de Na Catalinota, ella aconsegueix que l’home faça lo que ella vol. No obstant això, es tracta d’una rondalla en què, clarament, es premia l’obertura als altres, el bon tracte cap al proïsme i la bonhomia, com en tantes narracions en llengua catalana.

Adduirem que aquesta vesprada he acabat de llegir la rondalla mallorquina “Es fuset”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII. Es plasma molt la sexualitat matriarcal i, a més, des de molt prompte, es fa lo que vol la dona, la dona salva l’home i, per exemple, ella té la darrera paraula. I… s’escrigué en 1897. Recomane la seua lectura.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Fou arreplegada per Joaquim G. Caturla.

[2] Ací es refereix a Na Catalinota.