Cal dir que, en el poema “Mudances”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), capim detalls matriarcalistes, ací, durant l’acte sexual amb penetració:

“Va i torna, àgil,

 de la tendresa al riure, del pudor” (p. 157),

junt amb la foscor i un ocell (l’home) que demana a la dona:

“com te’l sents a l’espatlla, i et mesura

fins on s’haurà escruixit la teva fusta” (p. 157).

Uns altres versos interessants són els de “La jaqueta de cuiro”, de Josep Elias (1941-1982), ambientat en una relació d’un home amb una prostituta

“després de tant viatjar, tant ballar amb dones.

L’home la plega acuradament, com una actitud casolana

que escalfi un poc més la cambra llogada.

Plovia, i la dona arrapant-se ha dit quina jaqueta més forta,

i no era mentida, però de nit calia afegir històries

(…) Però tot just es repensa, recorda quan feia el soldat

aleshores sí que no hi havia esperances.

Ella també n’ha conegut de soldats, diu em fan pena.

A ell en canvi no li agrada la pena, i escup contra el xàfec” (p. 159).

Com podem veure, l’encert és vinculat amb la dona i, ben mirat, amb la sinceritat en la relació entre ambdós. A més, ell, mitjançant la simbologia del soldat (el penis), lliga amb la seua joventut en el servici militar i li ve a dir que, entre aquest servei i el temps amb ella, prefereix l’empelt actual.

Altrament, la prostituta li comenta que ha conegut molts hòmens, potser, àdhuc, com el d’una rondalla del Carxe en què un major torna d’una ciutat vestit de militar i la muller diu a una dona que, en aquelles terres llunyanes, el marit hi haurà estat netejat (unes jovenetes, amb prostitutes). Sobre aquest detall, alguns hòmens nascuts entre 1930 i 1950 m’han parlat de jóvens que, mentres feien aquest servei, com es diu popularment, se n’anaven de putes.

Nogensmenys, ell opta per la vida creativa (l’enllaç amb ella, no amb  lo militar) i,  per això, enmig de l’obscuritat, prioritza l’esperança, la joia i li introdueix semen (li l’escup).

Una altra composició amb signes matriarcalistes és “Qui em viu en tu amb joia inseparable…”, del poeta Josep Vicenç Foix, en què el personatge masculí es considera subjugat a la dona, la qual és associada a la majestuositat femenina:

“Que em trob més sol quan, de ta forma esclau,

De mar i llum i atzur faig el palau

Que als ulls de tots és jaç grosser i establa?

(…) I quan ma carn al teu desig s’avença” (p. 169).

Aquests versos podrien ser en nexe amb un acte en el llit (on tots dos jaurien) i recorren a mots que exposen lo feminal: la mar, la color atzur, la grosseria (com a part més aïna popular i no pròpia del puritanisme), l’estable (com a sinònim de casa i, altrament, unit al cavall, la representació dels sentiments i de les emocions).

Al capdavall, l’escriptor, a través del cos, s’atansa a la dona i, això sí, ho fa atenent al desig de l’estimada i ella li marca les directrius.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia,