Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, direm que també hi ha signes matriarcals en el poema “Estances II 9”, de Carles Riba (1893-1959). Així, l’escriptor indica que l’home, qui parla a una dona, li diu
“Si faig del meu senyera, et crido en un combat
que és teu sols essent fugitiva.
I si em reto, ¿què fora el meu pler, sense orgull?
El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.
I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer
Pensava en tu, i amb tot no ho vull” (p. 76).
En altres paraules, el personatge masculí diu a la dona que ella eixirà vencent, que se n’ix amb la seua.
En acabant, Carles Riba trau l’escorça, una part de l’arbre matern i matriarcalista que, textualment, és morta (literàriament, però no de fet, la foscúria, també, quant a la llum), i, com que ella té la darrera paraula, és en aquesta obagor on ell li diu que la dona li guanyarà, que ella el torcerà (detall que podria representar el respecte de l’home cap al personatge feminal.
Un altre escriptor que plasma una composició de la mateixa corda de la literatura catalana del segle XX és Josep Janés i Olivé (1913-1959), en un poema que ens podria dur a figures com la Bellesa del foc (de les fogueres d’Alacant) o, per exemple, a el tradicional agraïment a la Mare Terra per tot el que ha fet pels membres d’un Poble matriarcal. Així, en “Damunt de tu, només les flors…”, posa que,
“Damunt de tu, només les flors.
Eren com una ofrena blanca:
la llum que daven al teu cos
mai més seria de la branca;
tota una vida de perfum
amb el bes t’era donada” (p. 78).
És a dir, l’autor ens diu que l’ofrena no és un acte de virilitat (la rama simbolitza el penis), sinó acompanyat d’un detall que podria ser ben acollit per ella i per l’ambient (el flaire al llarg de la vida i representada per eixe lligam entre l’home i la dona a través de la besada, exposada com una donació).
En acabant, ell li comenta que
“Tu resplendies de la llum
per l’esguard clos atresorada”,
o siga, com si ella fos un cofre que, en plena nit, llueix interiorment amb una mirada nocturna (els ulls tancats mentres tots dos es besen o bé dormen plegats).
Llavors, ell li addueix que hauria desitjat pogut ser com una flor acompanyat de la candidesa que, popularment, s’associa al lliri (per la seua color blanca) i, ací, amb un home de cor net:
“Si hagués pogut ésser sospir,
de flor! Donar-me, com un llir,
a tu, perquè la meva vida
s’anés marcint sobre el teu pit.
I no saber mai més la nit,
que al teu costat fóra esvaïda” (p. 78).
Al cap i a la fi, com que ell, a poc a poc, penetraria en ella amb netedat, seria com el fill que torna a la mare i que resta al seu costat, com si la dona no s’adonàs (que no és eixe el cas, puix que l’obscuritat és un detall empiulat amb lo femení i actiu). En altres paraules: ella guanya en aquests fragments de sexualitat matriarcal i ho fa per mitjà de l’amor, de l’eixart.
Cal dir que aquesta composició fou escrita en 1937, això és, en plena guerra i que podria interpretar-se com un manifest en pro del pacifisme. En qualsevol cas, una relació sexual creativa, aquella que, com em digué en el 2007 una sexòloga valenciana, té present que “Sexe és vida”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
