Després, aquest primer home no dirà res a ningú, possiblement, perquè a penes tenia espenta, puix que, com deia la provecta que la transmeté, “¡I que va ser-ne, de ruc el bon home! Que va ser-ne, de ruc!

Tan bé que hauríem pogut estar!… (…) Perquè heu de saber que, a un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan van ser dintre la cova de les dones d’aigua, els va robar d’amagat una peça de roba; i, d’aquella hora endavant, l’abundor va entrar en aquella casa (…). ¡Que va ser-ne, de ruc, el pare!…” (p. 203).

Al capdavall, l’anciana trau uns mots que enllacen amb lo matriarcal, perquè indiquen la bona valoració que es fa de la sinceritat: “D’això que li conto, (…) li juro per tots els sants del cel que és tan cert com el sol que ens il·lumina!” (p. 203).

Aquesta bonesa es plasma en un segon relat de la vila de Sant Iscle recollit pel folklorista barceloní, en què les dones d’aigua raonen, canten i piquen roba en la riera: “Els boscaters del mateix indret (…) afirmen, i això sí que ho diuen -que tots poden jurar-ho perquè estan tips de veure-ho- que, a la riera de Santa Fe, hi ha dones d’aigua. I la prova és que, si se’ls embruten les vores (…), en tornar-hi, al cap d’un moment, ja no se’n troba rastre, perquè les dones d’aigua ho han escombrat i netejat” (p. 203). Una altra manera amb què la dona salva l’home, perquè, quan faça vida social, siga ben considerat per molts. 

La narració següent, “El Salt de l’Aigua. Riera de Pineda, Hortsavinyà”, contada per Jaume Aliva al recopilador de Calella, diu que, “Ben a prop del Salt de l’Aigua, hi vivia una colla de dones d’aigua. En nits de lluna plena, hi anaven a fer bugada i estenien la roba en unes roques planes que hi ha un poc més amunt, arran mateix de la riera” (p. 204). Unes qüestions que ens podríem fer és si, per exemple, aprofitaven aquest aplec per a parlar sobre el pas a la joventut maternal o si, com ara, ho feien per a fruir la sexualitat i el cos, com molt bé és recomanat per alguns sexòlegs, com una part més del gaudi de la vida. A banda, es fa en grup, un tret que lliga amb el matriarcalisme.

Afegirem que “Un mosso d’una de les masies del veïnat de Montcal s’hi va acostar d’amagat, va arreplegar una peça i va arrencar a córrer sense mirar enrere (…). Però un trosset de roba es va enganxar a una romeguera i, a poc a poc, es va desfilant (…). Quan va arribar a casa, ja no li’n restava res” (p. 204). Per consegüent, les dones porten la força material i física.

En finir aquest relat, Dani Rangil passa a la llegenda del drac de Vilardell i, entre d’altres coses, direm que “El drac viu en aiguamolls, en llacs o portadores en coves, en lloc inhòspits o infranquejables per a l’home, de vegades, guardant tresors fabulosos” (p. 204), detall en relació amb la figura de la dona i amb molts personatges de caire matriarcalista, ja que ho fa associat a l’aigua, a la terra, a indrets maternals (l’espluga), a l’aventura i, àdhuc, com a subministradora (els tresors, començant pel part i per les bones collites) de vida a la zona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.