Continuant amb l’obra del folklorista de Calella, hem accedit a relats en què hi ha una serp grossa, negra, amb pèls a l’esquena. Altrament, en “La serp de cal Futroc”, apareixen detalls en aquesta línia i amb dones que figuren en rondalles: “Els avis de can Preses m’havien explicat que, a cal Futroc, hi havia una serp (…). Allà, una vegada hi havia un home (…). Li va sortir una serp molt grossa, [ ell] li va fotre un cop de dall i la va partir. (…) Però, darrere, n’hi va sortir una altra més grossa [que] (…) es va menjar la petita. Ell va pujar a la mata de castanyer; i la serp, a darrere” (p. 56).
Una narració més semblant a algunes en què la serpent porta un diamant és “La serp de can Coris”: “Nosaltres vivíem davant de can Coris. La meva mare era la Pepita Amargant, nascuda el 1913, i aquesta història ja li explicava la seva àvia.
(…) hi havia un safareig amb una font d’aigua de la mina que tot l’any baixava.
Hi havia una serp que anava a beure a la font. Era molt vella, tenia uns pèls a l’esquena i una pedreta sobre el cap. A la mama, li havien explicat que era una pedra bonica i que, per a beure, se la treia amb la cua, bevia, es recreava a la font i, després, se la tornava a posar” (p. 56). Com podem veure, hi ha símbols feminals: la font, l’aigua, la mina (en altres contarelles, una espluga) i el fet que tot l’any baixàs aigua.
Tot seguit, la dona que ho relata indica que, tant els senyors de can Coris com també les minyones, volien fer-se amb la pedreta i, al capdavall, com que ho assoleixen, de la porta de la casa estant, “La dona va prometre que faria una finestra interessant (…) i, si observes, a la finestra de can Coris hi és, una serp. Hi ha una cara d’una dona i una serp amb un cap” (p. 57). Per consegüent, dos trets matriarcalistes: la dona i l’animal esmentat.
En la rondalla posterior, “El diamant del serpent”, se’n reflecteixen molts. Així, “Els serpents són com serps molt grosses, els creix una llarga cabellera al clatell i, a més de córrer, també volen per damunt dels arbres.
S’explicava molt temps enrere que hi havia un serpent amb un gran diamant al cap .(…) el serpent era molt ràpid i s’hauria cruspit de seguida el lladre.
Aquest serpent tenia el costum de banyar-se en un estany. Ho feia sovint i era l’únic moment que es treia el diamant del cap i el deixava a la riba. La gent ho sabia (…).
Un xicot va pensar la manera d’aconseguir el diamant sense deixar-hi la pell” (p. 57). Cal dir que els cabells simbolitzen la força, que la dona és àgil i que, com en altres relats, marcava el seu territori i era molt respectada. A més, s’atansava a l’aigua i a un estany (senyals d’acollida).
No obstant això, el minyó, ja a prop de la serp, “va saltar per damunt dels matolls i va arreplegar el diamant” (pp. 57 i 59) i encara que la serpent li anava darrere, “el xicot, amb quatre gambades i un salt, es va ficar dins la bóta i la va tapar” (p. 59).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
