Al capdavall de l’apartat “Pedregades i comunidors”, plasmat en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, del folklorista català Dani Rangil, l’estudiós agrega que, a la darreria del segle XIX, n’hi havia molts i que Cel Gomis explicava que “comunir” “vol dir manar perquè els capellans, revestits de sobrepellís i l’estola, amb el breviari (…) i el salpasser (…), manen, en nom de Déu, als esperits immunds que congrien les tempestats, que les dispersin i les allunyin. El costum de comunir és encara molt general als pobles de Catalunya” (p. 135).

Després, passa al punt “Invocacions a la pluja”, les quals, com veiérem durant l’estudi sobre els Sants de la Pedra, aplegaren a ser molt habituals durant el Barroc, un moment d’efervescència religiosa arran del Concili de Trento (1545-1563) i que encara cuetejava en el primer quart del segle XXI, tot i que havia minvat prou en la segona meitat del segle XX. La relatora, Rosa Jubany, diu que “La mama explicava que el capellà tallava les tempestes i que un any de molta sequera van fer una romeria fins la capella de can Mates, van treure un sant, i la gent, desesperats, perquè quasi totes les terres eren de secà. Deien les oracions que fossin i que plogui” (p. 135).

Ara bé, immediatament, la informadora Mª Rosa Omella trau unes paraules que figuren en narracions relacionades amb la necessitat de pluja i que, a vegades, són exposades com si fossen llegendes: “i el meu oncle no deixava de dir a darrere ‘Sol i ventet, sol i ventet, que no plogui, que tinc estesa dels maons assecant-se’ perquè era rajoler” (p. 136).

El punt següent que inclou l’investigador de Calella és “Vidents, mags, bruixots i curanderes” i ho fa d’una manera que hem considerat molt oberta i respectuosa: “hem de donar fe de la màgia blanca, la beneficiosa o, si més no, innòcua. Mossèn Miquel, que era un bon home, la utilitzava per a protegir els cultius dels seus feligresos (…). Per a alguns, l’ofici de bruixot o de mag era la seva professió, en vivien, tot i que mai no n’hi havia hagut tants com ara [, primera dècada del segle XXI]” (p. 136) i que “No m’atreviré a dir que tot plegat és una enganyifa per treure’ns els diners (…), però n’hi ha d’altres amb un do per veure més enllà del que veiem la resta dels mortals, igual que els saurins que saben trobar les aigües subterrànies” (p. 136).

En aquest punt, abans de passar als relats que han fet a Dani Rangil, ell, lligant amb les bruixes i amb altres dones, indica que, “Si donem per bo que la bruixa és la maga dolenta, té un personatge femení que s’hi contraposa, la curandera, injustament oblidada, sobretot, quan es parla tant de bruixes. La de les curanderes era una màgia eminentment pràctica, molt enfocada a resoldre problemes de tipus sanitari, com un part, un tall, un emmetzinament o com trobar aquella cosa que ens fa tanta falta i que no sabem on l’hem deixada. La Gaspareta Mora ens deixa entreveure la saviesa popular i ancestral, inequívocament benefactora, que posseïa la seva sogra” (p. 137).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.