Prosseguint amb el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, capim que, en la rondalla “Les encantades de les coves de la Mata-rossa”, hi ha trets en nexe amb el matriarcalisme i amb la maternitat. Primerament, una xica explica la història del tovalló de les encantades a la seua germana petita (p. 131).
Un dia, una àvia veu que una vaca molt bona no feia llet: “Era la millor vaca del ramat, la que els donava més llet de totes, era força novella” (p. 131). Igualment, el narrador indica que, “de la vaca, en depenia tota la família” (p. 131). Llavors, l’avi els digué que, en una cova del serrat de la Mata-rossa, hi havia un oli que els podria fer paper.
Després, la germana major comenta a la xicoteta que, “per a salvar la vaca, bé havien de fer tot el possible, o sigui que l’endemà, al matí, el fill mitjà de la casa es va llevar ben d’hora (…) i se’n va anar xino-xano cap a aquell serrat” (p. 132).
Quan el xicot ja és en cerca de l’espluga i ja començava a fer-se fosc, va sentir unes veus de noies i “va baixar com va poder fins al fons de tot i, en un gorg (…), va trobar-se amb una colla d’encantades que rentaven les seves estovalles i llençols” (p. 132). Per tant, el minyó fa camí com si fos cap a un pou, això és, cap a la mare.
Més avant, la germana gran afig que les dones d’aigua ixen de nit (detall que empiula amb lo matriarcal) i, en un passatge posterior, una joveneta demana al xic què feia recolzat en un arbre i ell li respon que cercava l’espluga del Forat de l’Oli per a guarir una vaca.
Passa que, com que la noia li diu que aquella cova era on ella vivia, el xic “va anar-se’n amb la resta del grup, tot dirigint-se a una encantada que semblava més distingida que les altres i que es pentinava vora l’aigua” (p. 134). Com podem veure, l’home s’acosta a la dona perquè ella serà qui li adobarà el terreny, qui li ho aplanarà, encara que l’encantada li marque les directrius: “que acceptés aquell tovalló i que aprofités la llum de la lluna plena, per a no perdre’s a l’hora de cercar el camí per a tornar cap a casa seva” (p. 134).
A continuació, el minyó “se’n va anar, sentint encara els cants i els balls de les encantades a la vora del gorg. En arribar al capdamunt del serrat, va trobar els seus pares i els germans” (p. 134).
Finalment, el noi els ensenya el tovalló de les Encantades i la mare, agafant “el tros de drap, va dir: ‘Amb aquest tovalló, no passarem mai gana, però tampoc ens farem mai rics’. Vet aquí la història de les encantades i del seu tovalló…” (p. 134). Per consegüent, la mare té la darrera paraula del grup i es fa lo que vol la dona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
