Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre rituals en la natura? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 18 d’octubre del 2025 i posteriorment ens plasmaren “Només de flors. Bolets. Alguna cosa més li portaven. El meu pare, molta verdura; tenia una barberia i els naps de Montanyà eren boníssims. Els clients li’n duien” (Àngels Sanas Corcoy), “Nooo” (Lurdes Gaspar), “Home, no sé si es pot qualificar de ritual ben bé, però l’àvia Maria, recordo que la nit de Sant Joan anava cap al bosc a recollir l’herba de Sant Joan abans que sortís el sol. I també ho feia amb d’altres, depenent de la lluna que hi havia” (Àngel Blanch Picanyol), “Si: sempre” (Montserrat Carulla Paüls), “Bé. De la natura, ens ensenyaven plantes que curaven i plantes de verí, que l’aigüa era un do de regadiu que devia estat ben col·locada, ja que unes la necessitaven més que altres. La terra es cuidava molt i els arbres i les vinyes, també, perquè no creixessin fongs en cap racó” (Lydia Quera), “No. L’àvia s’acostava a la natura, ensenyava refranys relacionats amb aquesta. De l’àvia, n’aprenia sense voler; era de l’actitud. Sempre va ser així.” (Anna Babra), “De la natura, la nit de Sant Joan: collir herba de Sant Joan per a fer oli.
Anar a s’hort des conreu, a Manacor, i passar es nins pes vimer… que curava ses hèrnies.
Aixecar-se prest i veure ballar el sol.
Cremar tot lo que s’havia retirat de sa casa vell o gastat.
Pintar de blanc al voltant de finestres i porta.
Certament, una nit i un dia entretengut.
Altres: com sembrar alls paus el dia de Sant Pau i recollir el dia de Sant Joan.
Observar ets animals com senyal de canvi de temps…
És molt llarg…
Jo som d’arrels pageses” (Maria Galmes Mascaro), “No, però, en les rondalles de bruixes, sempre n’hi havia. Rondalles, com la majoria, inventades per la mare o per l’àvia” (Rosó Garcia Clotet), “No. D’això, no me n’havien parlat mai ni la mare, ni la iaia” (Angelina Santacana Casals), “La meua àvia feia tota mena de remeis amb herbes i olis i també deia les oracions dels enaiguats[1] i d’altres mals. Sé que, per a dir la dels enaiguats, anaven a la vora del riu.
La de les angines sí que la sé, per si et pot interessar: ‘Tres ninetes n’hi ha a Betlem: una, broda; l’altra, canta; i l’altra cura el mal d’angines. És tan cert que et curarà com l’aigua del riu a la mar va’. Aquesta part final em sembla que era per a totes les oracions.
A l’Empordà, com que diem ‘aiga’, també diem ‘enaigat’. És com una mena de malenconia que solien agafar els germans grans envers els petits: no són ben bé zels, ni enveja, però és un desig de tenir o de menjar allò que té l’altre.” (Montserrat Junqué Plaja).
Adduirem que ma mare, el 18 d’octubre del 2025, per telèfon, en relació amb les paraules d’Àngel Blanch Picanyol, em digué “Nosaltres (els meus germans i jo) anàrem a plantar una figuera una nit de Sant Joan, a l’eixida d’Alaquàs (per ‘Lámparas Montoro’)”. Llavors, li comentí que, en aquesta mena de celebracions, cal veure 1) lo que és la part ancestral, el paganisme (els llauradors, els pagesos,… tradicionalment, tardaren més a estar influïts pel cristianisme i a conservar més lo vernacle), 2) lo que podríem dir les campanyes antipaganes que partien de l’Església institucional (que no de la molt vinculada amb el Poble) des que passà a ser la religió oficial de l’imperi romà i 3) les de la Il·lustració contra lo que consideraven obscurantisme. I, com a exemple, li afegírem el tema de les dones, de les bruixes i dels ensenyaments universitaris d’ençà del segle XIII. Igualment, ens parlà de la importància de l’aigua i de la natura en la vida quotidiana.
Finalment, en Twitter, el 18 d’octubre del 2025 posaren “No és exactament un ritual, però recordo sentir que les dones, quan tenien la menstruació, no podien tocar les sindrieres” (Josep Almirall). En relació amb aquesta resposta, direm que, en l’entrada “Sandía” del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier junt amb Alain Cheerbran, podem llegir que el meló d’Alger és en nexe amb la fecunditat, per la quantitat nombrosa de llavors.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Nota: [1] En el DCVB, “enaiguat” figura amb el significat de “Gelós del menjar, dels acaronaments o d’altres beneficis d’un infant o animal”.
