Prosseguint amb l’obra de l’investigador de Vic, en el llibre “Les rondalles del Peirot”, figura la rondalla “La flor de la gavarrera”, la qual té versions paregudes en diferents lloc de tot l’àmbit lingüístic. Així, un rabadà diu al seu company que, amb la gavarrerra, “si es feia el seu símbol, que era una floreta amb sis pètals, i es gravava a les portes, als porticons, als salers o a les eines del camp, protegia i donava bon auguri.
Al jove rabadà, va acudir-se-li demanar al seu company pastor d’on venia aquell costum i l’home (…) va respondre-li: (…) A mi, m’havien explicat que, quan Jesucrist era minyó i fugia de la fúria d’Herodes, va refugiar-se en un indret poblat de gavarreres, les quals van posar-se a florir amb l’objecte de distreure l’atenció dels seus malvats (…). Però una perdiu posada davall d’una de les mates (…), va cantar: ‘És aquí! És aquí!’. A la qual cosa, Jesús respongué: ‘Maleït sia el cap de la perdiu i beneïda sia la flor de la gavarrera!’.
I així va ser” (p. 44).
Hi ha explicacions en què, com ara, es refugien en desembre (així com la llavor colga en la terra, amb motiu de la sembra en eixe mes), els soldats d’Herodes passen de llarg i, en iniciar-se la primavera (o cap a l’estiu), la Mare de Déu, Sant Josep i Jesús se n’ixen i fan camí.
Un altre relat en què captem trets matriarcalistes, i en la mateixa obra de Gerard Canals Puigvendrelló, és “La creu de ginebre”, sobretot, pel simbolisme relacionat amb les dones en la vila de Miravall, on hi ha el Mas de Miravall (de 1763), en la comarca de les Garrigues.
En aquest lloc, “hi ha un seguit de coves i d’esplugues que, de molt antic ençà, han estat aprofitades pels seus habitants. De fet, diuen que, precisament la vila es va aixecar en aquest indret perquè, d’una de les grutes, surt aigua durant tot l’any i això va permetre construir les seves cases i corrals en aquest lloc tan escarpat i desavinent de la muntanya. Una d’aquestes coves és el Forat Negre, una mena de foranca molt fonda que hi ha just damunt de la vila” (p. 47).
Per tant, apareixen detalls femenins: la cova, les esplugues, el forat, la color negre (foscor) i una foranca (una cova petita) i la dona com a forjadora de vida, com a mare.
Més avant, el narrador exposa que “una vegada, a mitjan desembre, van començar a sorgir del Forat Negre” (p. 48) unes figures negres que es fonien amb la matinada, sempre de nit, s’oïen rituals com també el gori-gori (denominació col·loquial de les absoltes, dels cants fúnebres). Aquests trets enllacen amb l’estació més freda de l’any.
Finalment, “cal afegir que un pastor de la vila va dir que ell sentia una veu que li demanava, cada nit, el cap d’un bestiar del seu ramat i que (…), si no l’hi donava, les ovelles que estaven prenyades, paririen les cries mortes” (pp. 48-49). I els reeixí. Per consegüent, en aquest passatge, la dona és qui domina i es fa lo que ella vol. A banda, apareix el tema de la maternitat i que la dona té la darrera paraula.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
