Prosseguint amb el matriarcalisme en l’esmentada obra de Pau Bertran i Bros (1853-1891), també el capim en la rondalla “La planeta”, en què la mare podríem dir que rep un missatge i que, en acabant, actua amb intenció de salvar de la mort el fill.

Tot i això, passen molts anys i ella manté la tristor, fins que un dia ho explica al xic, qui volia anar-se’n a un amo, i li indica:

“-Sobretot, no et descuidis cap dia de resar l’oració de l’àngel de la guarda.

Se’n va i, al cap d’una estona que caminava, troba un altre noi de la seva edat, qui també cercava feina, i es van fer molt amics; i van dir:

-Anem plegats.

Caminant caminant, van trobar una casa de pagès i s’hi van llogar per collir olives” (p. 174).

Un dia, collint-ne, el jove resta penjat “pels cabells en una branca. El seu company, de seguida, li va desentortolligar els cabells i el va baixar i li va dir:
-Ara, vés i digues a ta mare que la teva planeta ja s’ha complert i que t’ha salvat l’àngel de la guarda” (p. 174).

I, tot seguit, es va fondre l’àngel.

Així, aquesta narració té punts en comú amb el relat “Sant Cristòfol miraculós”, recopilat per Cristòfol Martí i Adell en el llibre “Els contes de l’Horta” de València: una dona, el marit de la qual se n’aniria a Pamplona, diu a l’home (Vicent) que porte un llibre sobre la vida del sant, protector dels viatgers i contra lladres i mala gent. En Vicent, com que accepta la proposta (malgrat que, primerament, la veu una cosa de la seua dona i que no caldria fer), aplega a Navarra, fa les gestions i torna sa i estalvi a casa.

Per tant, en ambdues rondalles, el fet de seguir les indicacions femenines (de la mare i de la muller, respectivament) ha aplanat els personatges masculins. I, quant a l’escrit del segle XIX, el nexe entre mare i fill (simbolitzat, després, per la companyonia entre els dos xicots) possibilita que el xic siga salvat.

Una altra contarella de l’obra “El rondallari català”, del folklorista de Collbató i en què captem trets presents en la cultura catalana, és “El Mal Caçador”, lluny de l’heroisme masculí, fins al punt que “un dia de festa, anant a caçar, va trobar una ermita en què deien missa i ell que s’hi va estar a oir-ne, del portal mateix estant. Però, al llevant Déu, passa una llebre i ell s’aixeca i, al darrere d’ella, corre que correràs…” (p. 175) i, així, com a castic de Déu, el caçador hauria d’anar tota la vida darrere de la llebre, això és, de la dona.

Finalment, direm que aquesta narració evoca una cançó eròtica valenciana en què, una dona que va per davant i amb agilitat, diu a un home que ell mai l’agafarà. Aquesta contalla i els versos de la composició empiulen amb el refrany “On va la corda, va el poal”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.