Rondalles plasmades en el llibre “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros (1853-1891).

Una altra obra que aplega rondalles, llegendes, tradicions, etc. del segle XIX, i recopilades pel folklorista català Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “El rondallari català”, a cura de Josep M. Pujol i publicada per Editorial Alta Fulla, de Barcelona, en 1996.

Així, en la contarella “El fill de l’ós”, semblant a més d’una amb el mateix títol, veiem que “una vegada eren dos germans, un noi i una noia, i van dir al seu pare si els deixaria anar a cercar bolets. El seu pare, és clar (…):

-¡Aneu!

Fora que van ser, es van esbarriar pel bosc (…) i la noia (…) va trobar un ós que es va apoderar d’ella, se la va endur a la seva cova i hi va tenir un fill” (p. 3).

Com podem veure, l’estudiós parla de dos fills i, en acabant, només continua amb la filla, qui, a més, té un fill en companyia d’u dels animals que simbolitza l’hivern, la maternitat i la fecunditat: l’ós.

Llavors, com en altres contalles, “Quan aquest fill va ser gran, va dir a la seva mare que, allí, ell no s’hi volia estar. La seva mare li va respondre” (p. 3) i ell li fa una proposta que serà aprovada per la dona:

“-¿I perquè no ens en podem anar? (…) Anem, mare, anem.

-Bé, bé; anem, doncs” (p. 3).

Per consegüent, tots dos fan via junts.

“Ja són a ciutat. Aquest noi es veu molt valent i vol fer-se valer de la seva força” (p. 3), s’acosta a la casa de la vila a demanar-los una barra de ferro. I li la donen.

Quan ja feia una estona que caminava, troba un home que arrancava pins. En acabant, u que passava hòmens pel riu; després, un home que obria passos.

En un passatge posterior, troben una casa en un turó i es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra: “¿Veieu aquella casa que hi ha dalt d’aquell turó? Doncs aquella ha de ser la nostra pàtria” (p. 4) i capten un indret ple de viandes.

Més avant, apareix un personatge femení, el dimoni, i, com en altres moments, el fill serà l’organitzador, l’home amb espenta i el cap de colla, qui, al capdavall, el mor i el tira dins d’un pou (p. 7).

Igualment, el fill aplega els altres tres i els diu “l’he tirat a dintre d’aquest pou. Ara hem de baixar a veure si és ben mort (…), jo, per això, no vull res per força” (p. 8).

“A l’últim, hi arriba i es troba tres noies garrides, garrides i els demana” (p. 8).

Com que el dimoni no vol cedir les tres jóvens, el fill de l’ós es fa amb una de les dues espases que hi havia, li talla una orella i el diable li diu “te la fiques a la butxaca; si alguna vegada et trobes en tribulació, mossega l’orella i jo et sortiré i t’assistiré” (p. 9), uns mots que evoquen moltes narracions en què la dona salva l’home.

El fill, que pensava en la jugada que li podrien preparar els companys, tot i que ell hagués trobat les xiques, enganxa una pedra a la soga, els avisa i ells, a mitjan aire, la deixen caure. “Agafen les tres noies (…). Cap al poble i a entaular-se a l’hostal” (p. 10).

Ara bé: el fill remembra l’orella que li havia donat el dimoni, li demana i el diable li diu que els tres companys i les dones són en la vila. Immediatament, el xicot hi va i, àdhuc, mor les xiques, per la complicitat que havien tingut amb els companyons. És a dir: el narrador salva la mare i el fill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.