Tocant altra vegada el tema de la maternitat en l’obra “La mel i la fel”, de Carme Miquel, en un passatge sobre la nit de Sant Joan, indica que les mares recomanen les filles que no es posen en contacte amb l’aigua (ací, la lletra negreta és meua): “Però les joves saben que el contacte amb aquest líquid, aquesta nit especial, els transmetrà bellesa i els evitarà mals. I saben també que, si banyen el cos sencer i l’aigua penetra per tots els porus de la pell, les seues entranyes seran més receptives a la formació de noves vides i esdevindran més fèrtils el dia que hagen de procrear” (p. 187). O siga que, per una banda, les fadrines prefereixen l’aigua i, per una altra, aproven la maternitat i el gaudi que, per a elles, representa tenir un fill. Això explicaria que, fins i tot, “pugen riu amunt per trobar bassals on poder banyar-se” (p. 187) i, de pas, introduir-se en la Mare (com si es tractàs d’un retorn a l’interior de la mare, ací, sense la participació masculina).

Igualment, l’autora ens parla d’un ritus que podríem considerar ancestral, a través d’una segona trobada amb la mare: “per eixugar-se, han eixit a les vores del riu, on hi ha camps d’herba alfals, una userda que les impregna de sentor verda quan elles s’hi rebolquen i hi redolen amunt i avall mentre s’enganxen a les seues pells les petites fulles. És un ritual que invoca la mare fertilitat. Gràcia sent que, per tots els seus porus, penetren espurnes de vida” (pp. 187-188).

Sobre el passatge anterior, direm que 1) la dona s’acosta a la vora del riu (com també ho fa en la cançó “A la vora del riu, mare”, amb què simbolitzem el pas de la infantesa a l’adolescència femenina i a la primera regla), 2) empiulen amb una herba de la família de les fabàcies, és a dir, de la branca de les faves, com si ho fessen amb la vulva (popularment, coneguda com “fava” i associada, com ara, a l’expressió “Tocar-se la fava”), 3) la userda, en la part on floreix, és de color verd (l’esperança en el futur fill) i morat (senyal de canvi, la mescla del roig i del blau), 4) captem una lloança suau a la Mare Natura i 5) les jovenetes (ací, representades per la figura de Gràcia) acullen moments de vida.

Unes línies després, Carme Miquel trau un altre personatge femení: la granota (“El raucar de les granotes n’és el més freqüent”, p. 188), ben vist en la cultura catalana (“Nadar com una granota”).

És més: aquest empelt mare-filla també és plasmat quan la jove Gràcia veu que un home l’ha deixada embarassada. Aleshores, Maria (sa mare) “vol donar-li confiança i, com tantes altres vegades, troba ocasió per a la intimitat i la sinceritat en el ritual de pentinar-li els cabells” (p. 189), detall que ens enllaça amb rondalles en què una velleta pentina una jove. Ben mirat, “la mare tranquil·litza la filla, li dóna confiança, s’identifica amb ella, li fa costat. L’acarona i la mira a través de l’espill.

(…) Gràcia experimenta una sensació de benestar. Mira la mare i somriu.

La prova de la granota ha confirmat les sospites. Quan l’animalet ha estat en contacte amb l’orina de Gràcia, hi ha començat a posar ous” (pp. 190-191). L’animalet era u dels volantiners que havia passat per la vila. Al capdavall, una altra dona (anciana i veïna) parla a la fadrina: que es lleve del pensament aquell passatge i que, com que la xicota vol tenir un fill, entre la mare de la xica i la velleta s’ho enginyaran i l’acompanyen. Per això, la mare diu a la xica:

“-Mira: ho acabe de pensar. El xiquet el pariré jo” (p. 195)

Així, tres dones fan un pla i reeixirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.