Jocs infantils en què es reflecteix el matriarcalisme. “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales.
Un altre apartat que figura en aquesta obra sobre Bèlgida i que, com en altres (però molt més de caire folklòric), reflecteix el matriarcalisme, és el dels jocs infantils. Així, en el joc “Peu, peu, regató”, diu que “També és el primer recurs de les mares per evitar que els nens córreguen, criden i facen nosa amb la seua gresca. Quasi sempre, elles són qui indiquen el joc” (p. 151).
A banda, en aquest joc, hi ha un detall relatiu a la foscúria i que, com veurem en un altra activitat de lleure (“Conillets a amagar”, p. 154), es repeteix i enllaça amb lo femení: amb l’ombra i amb la mare. Diu així:
“Peu, peu, regató,
de Maria Salimó;
quan aplegues al cantó, diràs:
‘-Qui vol farina o segó?’.
———
Tinc una gallineta blanca
que tot ho escampa
i una negra
que tot ho arreplega” (p. 152).
Com capim, la claror (la gallineta blanca) és expansiva i, en canvi, la foscor (negror) és receptiva. Agregarem que, entre les rondalles que hem llegit i entre les que hem tractat, predomina la figura de la gallina, en lloc de la del pollastre (o gall).
Quant a “Conillets a amagar”, primerament, recorde un dia, potser pel 2005, que un oncle meu (nascut en 1948) i mon pare estaven en la planta baixa on, temps arrere, havien nascut i havien viscut. Llavors, l’oncle demanà: “¿Te’n recordes quan jugàvem a conillets a amagar?”.
Tornant a l’arqueòleg, hi escriu que “U dels xiquets, assegut en una cadira, fa de ‘mare’ i el xic que ‘paga’ s’ajupeix damunt de les cames del primer. La ‘mare’ li tapa els ulls amb les mans i diu en veu alta:
Conillets, a amagar,
que la rata va a passar
de nit i de dia,
al toc de l’Ave Maria.
Els altres xiquets, sense fer soroll, han procurat allunyar-se i amagar-se i la ‘mare’, en veure que han desaparegut de la seua vista, demana: ‘Conillets: ¿sou ben amagats?’. En respondre-li ‘Sí’, qui ‘paga’, corre en cerca d’aquells, els quals, en veure’s descoberts o bé acaçats, sortegen l’acaçament fins que la ‘mare’ els diu cridant: ‘Conillets, ¡a la mare!’”.
Per consegüent, la mare és qui fa de cap de la casa, ella demana pels fills i, al capdavall, davant un perill extern, ella és la primera persona de la família que els dóna acollida i que els protegeix. Entre d’altres coses, aquest és u dels papers de la maternitat i de l’educació.
En línia amb eixe tret, més avant, durant l’explicació del joc “La lluneta”, plasma “I comença el joc: u ‘paga’ i es col·loca a la lluna; els altres, a l’ombra. Aquests envaeixen el terreny il·luminat per la lluna i criden ‘A la lluneta, estic, en ric, en ric’ i qui ‘paga’ els acaça; si en toca algú, ‘paga’, però, si aquest assolí entrar en l’ombra abans de ser agafat, se salva”.
Finalment, hem trobat un detall que, per dues bandes, defén el matriarcalisme. A continuació, els jugadors poden veure que “qui ‘paga’, envaesca l’ombra i, aleshores, els altres criden ‘Pessics a l’ovella’ i, a pessics, l’expulsaran de l’ombra” (p. 156).
És a dir: entre aquells valencians del primer terç del segle XX, quan s’edità per primera vegada aquest llibre, predominava (i podem pensar que clarament) l’actitud favorable a l’obagor, en lloc d’eixa tendència que abraçaria la línia política dels partits que se solen posar l’etiqueta d’esquerres i que, com que promouen eixir de la foscúria (de lo que qualifiquen d’obscurantisme), s’allunyen de lo que, en els símbols, va unit a la dona i, és clar, al matriarcalisme: un exemple ben manifest n’és l’actitud del valencià Ximo Puig (President de la Generalitat Valenciana entre el 2015 i el 2023, suposadament, d’esquerres i, igualment, subjugat als interessos de Castella, culturalment patriarcal). És més: ja ho feien escriptors del prim quart del segle XX que es consideraven cultes i que no eren de poble.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, alsmolt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
