Una altra festa, pròxima a l’hivern i que figura en el llibre “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales, és la “Festa dels ‘Nicolauets’”, la qual se celebra en desembre i que, en escriure per primera vegada sobre aquestes línies, en el 2025, encara es conservava en algunes viles del País Valencià i, si més no, de Catalunya, com podem veure en l’entrada “Captes i captiris dels Nicolaus” (https://www.festes.org/ca/calendari/festes-de-tardor/886), en la web “Festes.org”. Nogensmenys, l’arqueòleg valencià i autor de l’obra (publicada en 1932), indica que, en Bèlgida (la Vall d’Albaida), “va estar suprimida fa més de cinquanta anys i agraïm la memòria dels pocs ancians que encara viuen en la vila (…). Esdevenia el 10 de desembre i consistia en una festa cívico-religiosa que, igualment, se celebrava en honor dels xiquets de l’escola” (p. 159). Ens trobem davant un acte en què molts dels principals protagonistes són els xiquets.
A mitjan exposició, l’autor belgidà posa uns versos que diuen
“PREGÓ
Oiguen, veïns,
casats i fadrins,
vells i velles,
obriu les orelles,
que va a fer-se una matança
amb gran confiança
del pobre gall,
que va amb treball
de la gallina
de la veïna.
Correrem molins i valls,
matarem polles i galls,
(en)s els endurem
a la nostra escola
i els guisarem en una cassola”.
Ja quasi tancant l’escrit, afig uns mots que tenen a veure amb uns altres, semblants, que plasmaren folkloristes valencians nascuts en el mateixa època (Francesc Martínez i Martínez) o a primeria del segon terç del segle XIX (Joaquín Martí Gadea): “en el trajecte, cantaven a l’uníson versos valencians que ens sap greu que no s’hagen conservat en la memòria” (pp. 161), en bona mesura, a causa de la política lingüística de l’Església valenciana.
Altrament, trau unes paraules que enllacen amb la fecundació, la qual resta a pocs dies (i, més encara, en el mes de desembre, el qual simbolitza la sembra): “L’ou se soterrava en un muntonet de segó i els xiquets procedien a trencar-lo de la mateixa manera que la indicada per a la matança del gall, encara que reemplaçant el sabre per una vara. La vesprada concloïa dedicant-se els xiquets a jocs de la seua classe.
La ‘festa dels nicolauets’ es va substituir per un berenar a l’aire lliure; cada xiquet hi portava, pel seu compte, una cassoleta d’arròs al forn que, sota les órdens del mestres, menjaven junts en una caseta. Les xiquetes encara solen celebrar la festa de Santa Teresa (15 d’octubre) en aquesta forma, tot i que, per als xiquets, la darrera vegada fou en l’any 1878”.
Ara bé: l’entrada “Els Nicolauets” (https://castallaenelrecord.es/els-nicolauets), publicada per un valencià de Castalla en desembre del 2008, en haver fet ús del llibre “Crònica de Castalla”, de Mª Luisa Toro Corbí, va acompanyada, per exemple, de molts versos(ací, amb lleugers retocs) que, de pas, ens permeten capir l’esperit de l’època. Així, l’autora de la crònica indica que, “El dia 5 de desembre, vespra de Sant Nicolau de Bari, a poqueta nit, el pregoner anava per tota la vila pregonant aquest ban:
Senyors advocats, fadrins i casats,
vells i velles: obriu les orelles
que el pobre gall està en treball
i la gallina de la veïna que
va pondre vint-i-quatre ous en aquell dijous.
Enviaren carta a València
i han portat resposta:
‘Tota gallina fora de porta, que
no tinga plet després de morta”.
Per consegüent, tot i que els xiquets juguen un paper molt important, els actes eren oberts a qualsevol persona i molta persones del veïnat hi participaven. Com a anècdota, el gall és pobre (o, si no, és el malaurat de la composició); en canvi, la gallina (dona) és molt fèrtil (molt més sortosa que el pollastre).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
