Un altre poema en què figura el tema de la maternitat, a més, junt amb el de la llengua vernacla (simbolitzada per la filla, això és, per l’esdevenidor) i que capírem en la web “Poeteca”, és “Cançó” (https://poeteca.cat/ca/poema/4859), del valencià Tomás Villarroya Sanz (1812-1856), u dels impulsors del català genuí en aquell temps. Així, diu:
“I
Àngel que Déu, per mon conhort, envia,
cel visió de mos ensòmits d’or,
imatge d’il·lusions i poesia
delícia del meu cor”.
Per tant, apareix un tret matriarcalista: el pas del cel a la terra, a la dona, a la mare natura.
A aquesta mare, mitjançant la figura dels ancestres i, més avant, d’una xiqueta, és a qui l’escriptor valencià mena els versos amb el tema idiomàtic i, de rebot, el sentiment de pertinença a la terra:
“En ta llaor, desplegaré jo els llavis
i una cançó diré, filla del cel,
en l’oblidada llengua de mos avis
més dolça que la mel.
A cas, lo meu cantar ja t’importuna,
cent voltes ta alabança m’has oït,
i cent també la misteriosa lluna
en la callada nit”.
Una nit que podria representar la foscor oficial a què la llengua catalana ha estat sotmesa jurídicament i eclesiàsticament, sobretot, arran dels decrets de Nova Planta i de l’arribada de bisbes castellanoparlants al Regne de València.
Ara bé: com que ell se l’estima, ho plasma en els versos vinents:
“Cobert lo front de puritat i glòria
lo meu esperit te mira en tot instant,
ompli ton nom a soles ma memòria,
ta inspiració mon cant”.
O siga que Tomás Villarroya mira lo maternal, lo autòcton, no hi gira l’esquena. No debades, tot seguit, empiula amb la xiqueta (símbol de l’esper):
“Xiqueta delicada,
recorde jo que et viu
allà en l’edat dorada,
com tórtora en lo riu,
com rosa no esclatada.
Plaer tan pur tinguí
mirant-te, verge meua,
que sens voler plorí;
i ma ànima amb la teua
per sempre es confundí”.
Per consegüent, l’home connecta amb el futur (ací, la nena) i, de pas, amb una banda de lo maternal, ja que ella forma part de la terra i hi és lligada com l’obrera fadrina a l’obrera casada (o semblants) en festes matriarcalistes.
Després, l’esmentat escriptor reflecteix el paper predominant de lo feminal i de lo matriarcal (detall que enllaça amb l’obagor):
“Degué lo teu encant
robar la llum al dia,
puix veia ton semblant
encara una hora havia
sens tindre’t ja davant”.
Adduirem que els versos que posarem ací, ens evoquen un detall de què reportava el folklorista Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) sobre la pèrdua de la presència de la llengua vernacla en oracions religioses i ens fan pensar que era major que en l’època de Tomás Villarroya (1812-1856):
“Amb més sonora veu,
entone una cançó:
més tendra és ma oració
quan alce de matí lo front a Déu.
Té el sol altre lluir
lo cel mire més blau,
per tu lo viure em plau,
i dolç és lo content, dolç lo sospir”.
Cal remarcar la manifestació de la dolçor, com en moltes cultures matriarcalistes.
Finalment, l’àngel empelta amb Déu i, tocant a la mare, ella ho fa amb el nen. I, com que el xiquet té a veure amb lo palpable, captem un autor realista i en pro de la figura de la mareta:
“I adore ton encant
amb lo sublim amor
que l’àngel té al Senyor,
que té la mare a son darrer infant.
IV
Que goig és l’existir,
mirar tos ulls i respirar ta aroma!
A on fon lo meu patir?
A on l’ànsia de morir?
Plega la nit son vel,
radiant el sol per l’orient assoma
desfent la boira i gel,
i queda clar lo cel”.
Un cel que no és cap signe de triomf masculí, sinó de l’esperança que va unida a la dona: el xiquet que ella duu.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
