Reprenent el tema del sentiment de pertinença a la terra, en la composició “Els dies clars”, de la poetessa Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), es plasma en la secció VI, en què la jove torna a la seua terra (ací, simbolitzada pel Montseny i rodalies), com si esdevingués en l’inici de la primavera:
“Ja un punt blanqueja a l’horitzó;
no és clar de lluna ni de dia,
és clar més bé de paradís,
somrís de Déu que ens aida a viure;
canteu moixons, preludieu
la sempre bella simfonia”.
En l’estrofa següent, passa a la natura: la carena, el serrat, el prat, la vall, el torrent… Després, trau personatges molt presents en les llegendes catalanes, per exemple, la goja (fada) i la dona d’aigua junt amb ella, com si fos el començament del dia (ací, el poncim, això és, la cua d’una fruita):
“Tantost se mostra com se fon;
serà una goja o dona d’aigua?
no es una dona d’aigua, no,
ni goja, ni visió, ni fada;
és la pastora del Montseny,
Na Marió, poncim de l’alba”.
Afegirem que altra vegada apareix la connexió entre la pastora (molt catalana) i lo terrenal (fauna, flora, muntanyes…):
“Entre la brosta va trescant
lleu com alada papallona;
quan toca al cim de Puigflairós
de genollons la terra adora:
‘-Salut Montseny! T’he retrobat;
primer que redeixar-te, morta!
¡Malhaja el dia malastruc
que de ton si van arrencar-me;
malhaja l’hora que petgí
el fanguisser de la vilassa;
tu sol ets bell, tu sol ets gran
i en tes entranyes jau ma mare!—‘”.
Com capim, i en més d’una llegenda, hi ha un vincle entre la part interior de la muntanya i la dona (tret que ens evoca el nexe entre la cova i la mare). A banda, ella torna al Montseny i voltants com qui decideix passar a viure-hi i abraçar la mare, la persona que, de xiqueta, més temps compartia amb ella i símbol de les arrels catalanes de l’autora i de la jove.
A continuació, la fadrina es lleva, s’adreça (es quitlla) i, més avant, fa via cap al mas:
“Llavors es quitlla a la vessant;
clotada enllà son mas albira (…).
L’ha pressentida el bestiar;
el ramader ja li contesta
amb un udol llarg, expressiu…
xais, vedellets i sagalletes,
rostos amunt s’escapen tots,
rostos avall, volant, baixa ella”.
És a dir: primerament, va terreny amunt (els rosts) i, en acabant, amb la situació més al seu favor i, simbòlicament, cap a la mare (representada per lo tel·lúric, de la mateixa manera que el forment ho fa cap al cel i el raïm creix cap a la terra i enllaça amb lo femení i amb una de les estacions més fosques).
“Sobre sa testa el davantal
fent voleiar, color de grana,
no la detura el foll torrent
ni el pedruscall[1] ni la brossalla,
fins que topant-se amb el ramat
tots panteixant, en sec, se paren”
i, així, la tenen com a cap del ramat i ells figuren com els fills que es troben amb la mare.
Finalment, Agnès Armengol i Altayó exposa que ella acarona els animalets, els quals,
“Suggestionats, mansois, contents,
son faldellí flairant l’enrotllen;
Ella a quiscun amanyagant
roda el cap ple de guindes dolces
i el sol ixent, cofoi, se’n riu
entant que els xais la descoronen”.
I, per consegüent, ella fa de cap de colla i com una mare amb bona lliga amb els fills.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Cudol.
Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)