Continuant amb el matriarcalisme en l’obra “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, també captem el sentiment de pertinença a la terra en la composició “De matí” (https://ca.wikisource.org/wiki/De_mat%C3%AD), en què apareixen trets que podríem enllaçar amb la Mare Terra (i, de pas, a lo tel·lúric) i amb la maternitat:

“Pel cel, la celístia[1],

Per terra, les flors;

Suau primavera

Pel món i pel cor…

Mos peus trepitjaven

L’herbeta del bosc,

Com santa catifa

D’un temple compost”.

 

En aquests primers versos, el poeta mallorquí connecta el cel i la terra, però dóna prioritat a lo femení: a l’indret on naix i on acampa l’herba, a la boscúria, a un temple compost (no individual), a la flora,…

Després, comenta que,

“Pel camp, aleshores,

Jo anava tot sol,

Tot sol i en companya

(Dolcíssim record!)

L’aucell de veu pura,

Los arbres i flors,

 

L’amiga campana,

Les gotes de rou,

Tot fent reverència,

Me deia llavors:

‘Benhaja ta vida!

¡Benhaja ton cor!’”.

 

En aquestes estrofes, trau línies que podríem empiular amb el fet que l’escriptor va per la vida com terra que camina (com diuen en el Poble colla, d’Amèrica del Sud i matriarcal) i, així, és acompanyat per la Mare (ací, vinculada amb la natura i amb l’aigua).

Igualment, figura la campana (símbol de la religiositat) i, ben mirat, el fet que ell es considera un afortunat perquè pot fruir la vida que l’envolta: una vida en nexe amb el cor (la part femenina i acollidora de les persones).

Agregarem que, enmig d’eixe lligam poeta/natura/mare, el qual ell assaboreix, exposa

“Mon cor no cantava;

Batia tan sols.

Vessar no podia

Com l’auba sos plors.

Dins ells, abundosa

Corria una font;

Ses ones tranquil·les

No feien renou…”.

 

Podríem dir que hi ha un empelt fructuós entre el fill i la mare. Això explica que, al capdavall, Miquel Costa i Llobera escriga

“I allà,… enmig de lliris

(¡Oh, glòria del cor!)

En pau i silenci,

Dormia l’Espòs”.

 

És a dir, l’autor es mou en terra de bonesa (els lliris, associats a la candidesa) i, a banda, de color blanc (en unió amb la pau) i, com que l’home (l’Espòs) dorm en silenci (detall que té a veure amb l’obagor), ho fa lligat a la dona (en aquest cas, potser, si més no, a l’indret on ell nasqué).

Un altre poema en què es plasma el sentiment esmentat, i que figura en el mateix llibre del poeta pollencí, és “Cançó dels pelegrins de Lluc” (https://ca.wikisource.org/wiki/Cans%C3%B3_dels_pelegrins_de_Lluch), recopilat en la web “Viquitexts”. Primerament, direm que Nostra Senyora de Lluc és la patrona de Mallorca. En començar, posa que

“Dins el cor de la muntanya,

Mallorca guarda un tresor.

Germans, en santa companya,

Pugem a la Casa d’or[2].

Anem amb bandera alçada

Com un exèrcit de pau…

       ¡Verge de Lluc, coronada,

       Damunt Mallorca regnau!”.

 

Per consegüent, com en moltes llegendes, la marededéu es troba en l’interior de la terra (ací, d’una muntanya), on van molts mallorquins, com qui ho fa a la mare que el protegeix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, indica que vol dir la claror dels estels.

[2] És el nom afectiu que rep el Santuari de Nostra Senyora de Lluc.

Finalment, diré que anit vaig accedir a l’article“El castellà, llengua estrangera”, d’Isidre Granyer i publicat en la web “L’Unilateral” el 10 de maig del 2025: https://unilateral.cat/2025/05/10/el-castella-llengua-estrangera.

assemblea-pagesa-6f (1)