Tot seguit, Anna Ma. Fontanals Veà indica que

“Les tiges s’aferraven com tentacles,
per murs i branques de rosers i pins,
desafiant tempestes.
Cada jorn ella amb molta força
i vigor creixia…”.

O siga que la poetessa trau el nexe que ella té amb la terra (ací, simbolitzat per les tiges i per la fortalesa).

En acabant, copsem que
“Un matí l’eina esmolada li tallà
el tronc de soca-rel”,

fet que implica que perviuen les arraïls catalanes.

A continuació, tracta sobre un incendi que afectà el cim de Montserrat i que Catalunya plorava.

Nogensmenys, agrega que
“tornà a brostar un nou paisatge.
Les rels de Catalunya mai no moren,
tenen molt bona saba”,

de la mateixa manera que ho féu l’heura que ella decidí plantar un dia en el jardí de sa casa.

Un altre poema matriarcalista d’Anna Ma. Fontanals Veà és “El massís del Montseny” (https://relatsencatala.cat/relat/el-massis-del-montseny/482425), publicat en la web “Relats en català” i en què exposa mots relatius a la cultura tradicional catalana, com ara, “follets” i “fades” junt amb uns versos en què apareix la Mare Terra:

“L’aigua neix de fonts, cristall de l’entranya
de la terra mare, lliurant-li saó”

i, així, un empelt entre la terra i l’aigua.

A banda, escriu noms d’animals de la zona i , fins i tot, un santuari de molt segles arrere:
“És el roquisser de granit, l’ermita

d’origen romànic talment una nau”,

és a dir, de trets tel·lúrics.

Finalment, posa que

“de llum i verdor de maragda, groc
d’aram, niu d’amor del suprem paisatge”

i, per tant, una escriptora que acull la maternitat (el niu ben considerat i, de pas, la dona) i lo terrenal, i això fa que la seua vida tinga seny i que prosseguesca amb fortalesa, de la mateixa manera que aquest santuari.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.