Una altra composició del poeta mallorquí, la qual figura en l’entrada “Á D. Marian Aguiló” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/%C3%81_D._Marian_Aguil%C3%B3), en l’esmentada web, escrit dedicat a Marià Aguiló i Fuster (Palma, 1825- Barcelona, 1897), qui li havia donat un llibre, exposa el sentiment de pertinença a la terra, sobretot, quan, després dels versos, explica que, “Com brostà al Puig, la mata de Ramon [ Llull],
Lo nom de Déu, en cada fulla, escrit.
Encara no fa gaire temps que hi havia en el puig de Randa una mata que donà nom a la possessió que encara es diu Sa Mataescrita. És una planta (…). La poètica tradició deia que allò eren signes del nom de Déu, escrit en llengües orientals, per mà de Ramon Llull, damunt algunes fulles d’aquella mata i reproduint després, per miracle, en totes les noves fulles de la mateixa.
Mans profanadores arrabassaren aquell vegetal que tan bellament havia fet venerable la piadosa tradició del poble”.
En un altre poema de l’obra “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, també copsem el mateix sentiment i, a més, al llarg dels versos: “Tribut d’un mallorquí” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/Tribut_d%27un_mallorqu%C3%AD). Així, l’escriptor, en uns mots dedicats a la Mare de Déu de Montserrat i als mallorquins que, després d’instal·lar-se en les Illes Balears, encara evocaven la Catalunya on havien nascut, diu que
“Allà, entre els somnis del bressol, encara,
Quan, als ulls del meu àngel i ma mare,
Obria el pensament tot encantat,
Contar la història de Garí sentia
I, junt al nom dolcíssim de Maria,
Lo nom sabia ja de Montserrat”.
Per tant, la mare, com a transmissora de la cultura tradicional (ací, de la llegenda de Fra Joan Garí, en nexe amb un personatge vinculat amb la fundació de l’Abadia de Montserrat), li parla sobre la terra d’on procedia: llegendes, oracions, història del monestir…
Igualment, el pollencí connecta amb la mare de lluny, amb la terra dels ancestres catalans i amb les Illes Balears:
“¡Oh!, enmig d’aquesta mar que nos allunya,
De la casa pairal de Catalunya,
Guarda’m encara lo sagrat record,
I més d’un fill d’aquesta hermosa terra
Porta el nom venerat d’aquella serra
On l’arbre de l’avior relà tan fort”.
Altra vegada, empiula ambdós indrets i, a més, capim l’interés que hi havia en aquella època (el poema és de 1881) pels lligams entre les terres catalanoparlants: 1) Catalunya (mare), 2) la serra de Montserrat (com a lloc d’origen del nom femení “Montserrat”) i 3) el poeta, com una arrel més de l’arbre (símbol maternal) amb que enllaça més d’un mallorquí o bé de les Illes (“més d’un fill d’aquesta hermosa terra”).
En acabant, apareix el tema del pas de l’Islam al cristianisme com a religió preferent en els territoris incorporats a la Corona Catalanoaragonesa (ací, els baleàrics) i de les marededéus trobades (o aparegudes, sovint, brunes, color que té a veure amb la vellesa):
“¡Santa Maria!… la gentil sultana
Al ressò d’aquell crit, se féu cristiana;
I, en penyora d’amor tendre i feel,
De ses muntanyes, en més d’un paratge,
Miraculosa aparegué una imatge
De la Reina puríssima del cel.
I els puigs de nostra terra solitaris
Floriren ermitatges i santuaris,
Tots temples de la Mare virginal,
Los puigs de nostra terra que se’n munten
Just fins a veure com del mar apunten
Los cims de la muntanya catedral”.
Cal dir que, com ens comentà Pere Riutort, molts santuaris estan relacionats amb llocs on eren motiu de religiositat pagana, abans de l’arribada del cristianisme i que, així, foren adaptats als costums que, poc o molt, hi havia de signe cristià, un paganisme que encara arrelat en el segle XVI i, àdhuc, en el segle XVIII.
Per consegüent, perdurava el matriarcalisme.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
