Una altra composició de l’esmentada obra de Miquel Costa i Llobera, en què es reflecteix la literatura matriarcal, és “Dos sospirs” (https://ca.wikisource.org/wiki/Dos_suspirs), un diàleg entre una velleta i una néta jove, tret que, per exemple, també és molt comú en moltes rondalles anteriors a 1932. A banda, l’escena esdevé durant el vespre, dins la casa:

“A dins la llar, s’escalfaven

Un vespre, a encesa de llums,

La vella… resa que resa,

La jove… mirant-se el fum.

 

‘¡Ai!’, llavors digué la jove.

I la vella ‘¡Ai, Bon Jesús!’.

‘-¿Què teniu ara, padrina?’.

‘-Filla meua, ¿què tens tu?’.

 

Cap d’elles no tornà resposta,

Però pensaren al punt:

‘-Si ho sabíeu, padrineta!’.

‘-Si ho sabies, joventut!’”.

 

Un altre empelt, però, en aquest cas, simbòlic, és el dels versos de “Primavera” (https://ca.wikisource.org/wiki/Primavera), quan l’escriptor de Pollença diu

“L’Abril és arribat. De flors vestida,

Riu la terra del sol enamorada,

I el sol li envia, amb amorosa ullada,

Ric present de colors, de llum i vida”.

 

O siga que ens trobem amb un nexe entre el cel i la terra, a qui, el sol envia lo que, entre els dos, farà possible la vida, fet que explica que

“Canta el rossinyol per l’enramada,

I cançons noves a cantar convida.

 

Per tot, bellesa nova i alegrança…

(…) Res com tu en aquest món, ¡oh, Primavera!

Mes no… jo sé un Abril que, al teu, s’avança.

L’Abril d’un cor que creu, ama i espera!”,

 

 

detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme: el cor, la confiança i l’esper.

Un altre poema, extens i en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, és “Per la Corona poètica” (https://ca.wikisource.org/wiki/Per_la_corona_po%C3%A8tica_de_la_Beata_Catalina), dedicat a la beata mallorquina Catalina Tomàs Gallard (1533-1574). Així, comença dient que,

“Captivat pel record sant

De la Verge mallorquina,

Per Valldemossa trescant

Anava, ple d’encant

D’aquella terra divina”.

 

En acabant, l’escena esdevé ben avançada la vesprada:

“De les serres per l’altura

Moria la llum del sol

(…) L’oratjol mig adormit

Movia l’ala lleugera

I la fonteta, amb delit,

Cantava cançons de nit

A les flors de la vorera”.

 

Aquests versos, amb la font com a símbol de la vida i femení, evoquen la relació entre la padrina (l’àvia) i els xiquets (les flors).

És més, Miquel Costa i Llobera afig que, en plena obagor i amb ombra perfumada,

“La nit, que tal glòria

Nos dóna cada any,

Alçau més aromes,

Oh, flors de la vall,

Fassers de les hortes,

Les paumes vinclau!

Espolsa tes rames,

Oh, vell olivar!

(…)  La terra escollida”.

 

Per consegüent, la nit és ben considerada com també la vellesa, lo agrícola i l’antigor (l’olivera) i…, òbviament, la terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)