La literatura matriarcal en poemes de Clementina Arderiu (1889-1976).

Una altra poetessa de què hem trobat composicions que reflecteixen literatura matriarcal és Clementina Arderiu i Voltas, nascuda en Barcelona. Així, en l’entrada “Poemes de CLEMENTINA ARDERIU (1889-1976)” (https://www.contesencatala.com/poemes-de-clementina-arderiu-1889-1976), en la web “Contes en Català”, ho fa mitjançant els versos de “Cançó manyaga”, quan diu que

“Si una dolça feblesa m’escau,

jo diré com em plauen les roses;

si una dolça feblesa m’escau, 

jo ho diria si goses no goses.

Com l’infant que ja sap que és petit

i se’n val amb ingènua malícia;

que ara em sento el voler arraulit,

pres tot ell d’un desig de carícia.

I seré una doneta només,

tota plena de planys i de noses,

i quan vingui l’amat amb son bes

li diré com em plauen les roses”.

 

Com podem veure, l’escriptora trau la dolçor, el seu gust per les flors (ací, per les roses), la infantesa (la qual associa al bon cor dels nens), eixe acaronament que sempre agrairà i, altrament, una senzillesa en la seua vida, sense mirar ningú de dalt a baix i que, quan se li acostarà l’estimat, ella li serà franca: la seua fal·lera per les roses.

En la troba següent, “L’esperança, encara”, en la mateixa web, l’autora posa que conserva l’esper:

“En la meva donzellesa

ja et portava dins el pit,

Esperança, Confiança,

moviment de l’esperit!

‘Sempre invoca l’esperança’

-diu un crític- ‘i de què?’.

Mai no m’he sentit ben sola

que Esperança vol dir Fe”.

 

Per consegüent, la dona se sent esperançada i encara conserva bona part del seu esperit jove. I, per això, es mostra receptiva i acollidora:

“I la casa se’m fa ampla

quan aquest vent s’hi expandeix”.

 

De fet, perdre el marit (en aquest cas, l’escriptor Carles Riba) fa que perdure aquesta concepció de la vida:

“En la meva viduesa

no vull ombres al meu dol.

He estat i sóc encara

dona que diu a ple sol”.

 

 

Finalment, afegirem que Clementina Arderiu connecta el cel (la part activa) i lo tel·lúric (la nit) i, així, ho fa amb la terra on viu i amb els acostats, com ara, amb el marit:

“La nit es lliga amb el dia

i et sé tan sovint amb mi!

que volo, somnio i sento

com si encara fos ahir.

Si el meu Carles m’enamora

-oh Esperança!-

tu encara dius que sí”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)