Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, es reflecteix, per exemple, en la composició “Nadal d’incertesa” (p. 155), escrita per al Nadal del 2017, un any en què s’havia celebrat en Catalunya un referèndum sobre la independència i que, un mes després, passaria a ser l’inici de l’empresonament de polítics catalans i de membres de la cultura, qui, durant uns anys, esdevindrien presos polítics. En eixe seny, la poetessa no és indiferent a la realitat, sinó que, poc o molt, la presenta:

“Com viurem aquestes festes?

amb tristor o amb alegria?

amb discòrdia o harmonia?

ben serè o amb grans tempestes?

 

Faig preguntes cara el vent

pel Nadal que ja s’atansa

tot cercant la recordança

per reviure aquell moment.

 

Són dies plens d’incertesa

per l’angoixa i repressió,

són la gran preocupació

que esvaeixen la fermesa”.

 

 

Per això, en els versos següents, indica que

“Són dies per l’esperança

de tenir un futur millor,

sentir calma i serenor

que ens retorni la confiança.

 

Si una estela brilla al cel

i enlluerna nostra via,

com gresol sigui la guia

fent camí amb goig i anhel.

 

Allunyem dels sentiments

tot allò que ens faci mal,

i gaudim d’aquest Nadal

festejant petits moments”.

 

 

Com podem copsar, el colp de la resposta no dialogant per part del govern espanyol d’aleshores, del partit socialista i d’altres partits, féu que, en més d’un indret de Catalunya, la gent tractàs de centrar-se en el festeig de xicotets detalls (i, amb més motiu, en aplegar les festes de Nadal, en què, entre d’altres coses, apareix el tema de la infantesa, del passat i de la continuïtat de l’esperança en el futur).

En una línia semblant, però un any després (i, altrament, per a Nadal), hi ha els versos del poema “Llibertat presos polítics” (p. 157). Primerament, diré que, un amic que estigué cinc anys de capellà en Xile, en contacte amb la cultura colla, em contava que, en acostar-se aquests dies, en el pessebre parroquial de la zona d’Atacama (nord del país, on residia), posaven detalls relatius a la contrada i a la vida que hi feien. Empiulant amb això, podem llegir que

“Aquest Nadal faré un pessebre

ple d’un munt de rabadans,

amb la barretina groga

i amb pancartes a les mans.

 

La samarra amb la senyera

plena d’ànsies per complir,

l’estel blau per fer drecera

per anar avançant camí.

 

Pastorets i pastoretes

barretines plenes d’or,

enaltiu la confiança

que emana del nostre cor.

 

De genolls davant la cova

exigiu la llibertat,

llibertat presos polítics!

llibertat pels exiliats!

 

Que s’acabi la revenja,

del tracte injustificat!

fruit de la set de venjança

vers un poble esclavitzat”.

 

 

Enllaçant amb aquests darrers quatre versos, caldria evocar que la resposta de la Unió Europea davant el tema de l’esmentat referèndum i de la que prengué el govern espanyol d’aleshores i el que accedí al poder a mitjan 2018 (en part, mercè als vots de partits catalans que es proclamaven independentistes i que preferien una renovació a nivell estatal que podríem interpretar com un exemple de síndrome d’Estocolm, puix que, en primer lloc, no s’exigí que l’aspirant a primer ministre espanyol demanàs perdó, ni fets semblants) afavorien una gestió més pròxima a lo militar (i, així, en nexe amb la cultura patriarcal) que no d’acord amb la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides o, com ara, del dret natural. Pensem que, en el fons, hi havia por política de restar entre barrots.

En ambdós casos, l’actuació anà més aïna acompanyada de valors patriarcals i de rebuig a l’opinió, al pluralisme i a les demandes populars. I tot, tant per part de partits polítics que s’autoproclamaven d’esquerres, progressistes, de la tercera via, etc. com també de polítics de la mateixa corda.

Amb el temps, es veié que, en terres catalanoparlants, els representants de la Corona d’Aragó que, en 1760, presentaren un memorial de greuges al nou rei Carles III, tenien més forjat el sentiment de pertinença a la terra que els del primer quart del segle XXI:

“Humilment demaneu força,

el pas ferm i engrescador!

per deixar d’estar subjectes,

d’un estat dominador!”.

 

 

No debades, remata l’escrit posant que

“Si ens unim en abraçada

per la vostra dignitat,

assolirem la causa noble

que ens dóna legalitat”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)