Una altra cosa que inclourem, en aquest punt sobre la transmissió de la cultura tradicional i del paper que hi feia l’àvia o padrina, és un comentari que una dona (ací, Núria Castellfort Planes), de més de seixanta anys, ens plasmà en diferents dies. Així, el 28 de desembre del 2024 ens indicava “Bon dia dels Sants Innocents,

A les meves avantpassades, els interessava la natura i n’eren coneixedores. Vivien d’ella i amb ella”.

En un missatge posterior, del 24 de gener del 2025, en resposta a una qüestió sobre si les àvies (o padrines) o bé les mares, protegien els més febles, ens comentava “I tant que sí! Eren unes cuidadores nates”.

Ara bé, un detall semblant degué captar Núria Castellfort Planes, puix que el 8 de febrer del 2025, sense que jo li hagués demanat opinió sobre la recerca, m’escrigué atenent a uns mots que ens enviaria uns dies després: “És molt interessant aquesta tasca que fas, recollint anècdotes i coses que ara, progressivament, es perden, ja que és la cultura oral (dels pobles i de diferents indrets). El mateix passa amb mots i paraules de diferents indrets antics.

Em sap greu que passi, perquè, al final, es perdran del tot”.

Empiulant amb aquesta obertura en pro de la cultura tradicional i del folklore, el 15 de febrer del 2025, ens responia a un altre tema i, tot seguit, junt amb uns escrits de l’endemà: “Voldria saber si, d’aquest recull, en faràs alguna edició en paper. Considero que és una mena de costumari català i que és important culturalment.

Fas molt bona feina”.

Llavors, li comentàrem que una part minoritària de la investigació era “més bé teòrica i més feixuga.

La resta, molt vivencial i sense embuts en temes que altres fonts silencien o exposen com si no hi hagués cap cultura matriarcalista en Espanya més enllà de la basca”.

En acabant, em posà “Jo crec que la cultura no interessa a les xarxes: ara volen que diguem el que els convé, a ells. Ens volen xais sense criteri propi.

És molt necessari que tinguem escrits, per cultura i per història, puix que si, a hores d’ara, ens cauen les comoditats de la llum i del telèfon, la nostra Història tindrà un ‘lapsus’ on haurem deixat d’existir… És el meu parer. Aquesta reflexió que he fet, els meus fills en dirien ‘endarreriment’, que sóc antiquada.

El fet que ho expliqués és que trobo molt important el que fas. De fet, jo volia fer una recopilació de mots que, a poc a poc, es perden. Estic contenta d’haver trobat algú que valora el passat com a fet històric, no els que escriuen de política, ja que, com diu una frase, la història és escrita pels guanyadors.

I la vida del dia rere dia semblava no interessar… El progrés, diuen, és l’economia i la industrialització”.

I tu li addueixes “Totalment d’acord amb la teua visió de les xarxes socials i de la cultura. D’antiquada, no en tens gens: que toques els peus en terra”.

Al capdavall d’aquests missatges, Núria Castellfort Planes plasmà que s’havia interessat a aprendre català i anglés com també a fer recol·lecció de mots, d’herbes remeieres que es poden menjar, una novel·la mig memòries, etc. i que agraïa la paciència amb què l’havíem atesa durant més de dues hores seguides…

Per això, podem dir que, persones amb aquests punts de vista (o molt semblants), sovint, són les que més s’han amerat de les seues padrines, de les seues mares i, òbviament, de qualsevol persona que, amb rectitud, els exposàs (o el transmetés) res en nexe amb la cultura ancestral de terres catalanoparlants. I podríem afegir que tenen el sentiment de pertinença a la terra com si fos un empelt amb la mare, de qui no se separen i, així, arrelen on nasqueren i, si no fou així, on han estat acollits per promotors de la llengua i de la cultura vernacles, en el nostre cas, catalanes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.