Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿gaudien passejant els nens?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 18 de gener del 2025 i posteriorment ens comentaren “Recordo que, tot sovint, ens portaven al parc de la Ciutadella, que hi vivíem molt a prop.
(Amb mi, no crec que gaudissin gaire perquè jo era un ‘dimoni’ i, si no sempre, molts colps, els feia el temps inaguantable, segurament)” (Rosó Garcia Clotet), “Gaudien moltíssim. I no sols les nascudes abans de 1920: també les d’ara. Aquest orgull de passejar el néts no morirà mai” (Pilar Ortiz De Paz), a qui responguí “Tot ve perquè ma mare, un dia, em digué que ella fruïa de passejar un xiquet”; “Molt! Tinc bons records de les caminades! Eren moments íntims; m’ensenyava cançons, explicava relats i rondalles, història de la família, ens explicaven secrets, consells per a quan fos gran… Grans moments!” (Quima Estrada Duran), “No ho tinc present, però diria que s’ho prenien com una cosa que s’ha de fer, un costum necessari i, potser i tot, una mica enutjós” (Xec Riudavets Cavaller), “Tenien massa feian. En aquella època, la canalla jugava al carrer. I tampoc existien els cotxets per als més petits” (Joan Prió Piñol), “No. Mai no ho van fer les de finals de segle XIX; ara, ma mare, nascuda el 1929, sí! L’oxigenació era essencial per a ella com també, el contacte amb la natura, l’exercici físic. Ella ho relacionava amb l’ocupació alemanya i les consignes escolars germàniques; com també les seves nocions de dietètica, d’equilibri alimentari, salut… D’acord amb el Joan Prió, jo” (Lucila Grau), “Jo recordo moolt bé que, els passejos, els feia amb al meu pare (amb qui sempre vaig tenir una molt bona connexió); la mama i la iaia romanien a casa fent les tasques. A casa, era mooolts. Amb la iaia, anava tres mesos a Rupit” (Montserrat Cortadella), “L’àvia materna gaudia quan anàvem de passeig tota la família. Ella mai havia anat sola a passejar amb nosaltres quan érem nenes” (Lui Sarrià), “Respecte als nascuts abans del 1920, impossible de saber SI realment gaudien de passejar els xiquets o si ho acceptaven implícitament com part de les seues tasques quotidianes. Riscant de ser considerat misògin, diria que qualsevol de les meues àvies de Pego o de Murla estàvem més felices al carrer xarrant entre elles que els avis al camp o bambant per ahí:per a vendre beguda, un; o roba l’altre, que era sastre” (Lluís Alemany Giner), a qui adduírem “No ho trobe misogin. Com a exemple, farà uns anys, escriguí a un amic, molt obert i que estigué cinc anys en contacte amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista) i em comentà que la dona s’encarrega del comerç (vida social i la casa), mentres que l’home és el ruc de càrrega, detall que apareix en més d’una rondalla de fa anys”. Llavors, ens afegí “L’home ha sigut clarament la bèstia de càrrega al llarg de la història, qüestió probablement de major musculació que res. Altra cosa és la intervenció de les religions semítiques, que confinen, per mandat diví, la dona a casa o la relleguen a un paper secundari, donant inici a l’actual patriarcat”; “Lluís: jo no vaig tenir mai cotxet de passeig. Vinc d’un temps molt fosc, com diu Raimon. ‘Em treien’ al sol (suposo que als braços), quan era bebè i tot, i fent els primers passos, agafada de la maneta. Suposo que gaudien de mi. Vaig ser filla única i molt esperada, perquè la meva germaneta va morir tot just abans de néixer“ (Rosa Bernat).
Finalment, ma mare em digué “Jo recorde que anava cantant o parlant-los, perquè s’acostumen a les veus de les mares”.
Avant les atxes.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
