Un altre poema en què captem la connexió amb la terra (ací, amb Rupit i amb el Collsacabra) és “RUPIT DES DE LA PEDRERA” (p. 11). Així, Miquel Banús i Blanch escriu
“(…) et veig ara més bonic.`
Ets petit, per això m’agrades,
perquè aquí ens coneixem tots
(…) Repassant l’antiga història
d’aquest poble on he nascut”
com també quan, més avant, indica
“Sembla que les muntanyes
t’abracen dins seu, Rupit,
tal com sol fer-ho una mare
quan té l’infant sobre el pit”.
Per tant, exposa molts trets que tenen a veure amb els pobles petits i, fins i tot, amb els mitjans i que estan poc urbanitzats: l’esperit de barri, el vincle amb l’indret (ací, mitjançant la història i el naixement) i la figura de la mare (com a acollidora i com a protectora i en la relació mare i fill mentres que el nen alleta o és en el pit de la mareta).
Ara bé, en els versos següents, apareix el tema de la força de la terra i de la unió que hi ha entre els fills i la Mare Terra, ja que és ella qui té la darrera paraula (i, així, en aquest poema, no ho és l’home, simbolitzat per Miquel Banús i Blanch):
“Fa anys que aquí hi vaig néixer,
deixa-m’hi també morir,
i quan mon cos sigui desferra
acull-lo dintre el teu si”.
Es tracta del retorn a la mare, a la terra, després de caminar per la vida, així com, en aplegar la nit, ho fem en el llit (tret que podria evocar-nos el bressol matern inicial o, com en moltes rondalles, la cova, els fills que apleguen a cals pares després d’haver fet món durant el pas de la infantesa a la jovenesa).
Al capdavall, l’escriptor de Rupit plasma que ell prefereix continuar desenvolupant l’amabilitat i la bonesa dels xiquets, malgrat el pas de l’edat:
“Ai Rupit! no creixis gaire,
ben mirat tampoc no pots,
que mentre siguis tan tendre
et portarem tots al cor” (p. 12).
Es manifesta l’estima pel poble.
El poema següent, “A TAVERTET”, també en el llibre “Dins la pau del Collsacabra” (pp. 13-14), va en la mateixa línia matriarcalista:
“Ets un poble, Tavertet,
que has nascut sobre la roca,
petit, endreçat i net,
d’antiga i de noble soca”.
Afegirem que la roca toca la terra (de la mateixa manera que ho fa la soca) i, a més, empiula amb la dona (i amb la força).
Més avant, comenta que
“Si l’església n’és formosa
la Verge ho és més encara,
escampant perfum de rosa
per arreu del Collsacabra”.
Per consegüent, ens trobem amb una altra composició en què Nostra Senyora (com a projecció de la Mare Terra) està per damunt de lo creat pels éssers humans (en aquest cas, l’església), i un perfum que podria recordar la part afectiva de les persones.
En acabant, trau quatre versos amb detalls de rondalles i de llegendes (lladres, trabucaires, bandolers, follets, bruixes i fades, llenyataires i traginers). És evident la relació entre l’escriptor i la cultura tradicional catalana.
Finalment, molt avançat el poema, addueix que hi ha esperança i vida:
“Mes uns altres fills adoptes
i t’estimen de debò,
també amb ells jugues i danses”.
I tot, com indica en els versos titulats “COLORS DE TARDOR AL COLLSACABRA”, “d’una terra benaurada” (p. 15).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
