Prosseguint amb la literatura matriarcal en la poesia de Miquel Banús i Blanch, en el poema “Jo no tinc cap barca xica” (p. 47), dins del llibre sobre el Collsacabra, no sols exposa el sentiment de pertinença a la terra, sinó paraules que, en un primer moment, podrien semblar-nos negatives i que, en accedir a fonts sobre el matriarcalisme, captem que tenen a veure amb lo vernacle: com ara, xica (en el sentit de petita), abrupte i aspre. Així, diu

“Jo no tinc cap barca xica,

ni vaixell per navegar,

que sóc fill del Collsacabra

i el Collsacabra no té mar.

 

Conec bé la mala fotja

dels camins embardissats,

penya-segats i cingleres

han sigut sempre el meu jaç.

 

Terra abrupta, terra aspra,

terra agrenca i de secà,

però és una terra agradable

i que fa de bon mirar.

 

Aquesta terra és ben nostra

i l’estimem de debò,

la defensem amb les ungles

i la guardem dins del cor”.

 

Per una banda, no sols renuncia a anar-se’n a la mar (la qual, per a moltes persones, representa la llibertat, l’espai de les persones lliures) i amb una barqueta (recordem les rondalles en què l’espasa és xicoteta i la que cal agafar, en lloc de la llarga). És més, el poeta de Rupit, coherent amb la terra on viu (no hi ha mar), empiula amb lo tel·lúric i, de pas, amb la mare.

Quant a la segona estrofa i la tercera, podrien evocar-nos el poema “Assaig de càntic en el temple”, del català Salvador Espriu (1913-1985), quan escriu que estima

“aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria”.

 

Ara bé, cal tenir present que Salvador Espriu la plasmà en 1954, en plena dictadura franquista, i que, en canvi, Miquel Banús i Blanch posà aquests versos en el 2004, en una etapa més esperançadora. No debades, per exemple, comenta que la seua terra és agradable i de benveure.

Fins i tot, el seu esperit lluitador (per la terra i, com ara, no amb l’objectiu de passar a la posteritat) va unit al cor, als sentiments i copsem aquesta terra com si fos la dona a qui el poeta acolliria en sa casa i li donaria la benvinguda: “la guardem dins del cor”.

De fet, en una composició posterior (p. 48) del llibre “Dins la pau del Collsacabra”, l’escriptor de Rupit parla d’un semen pacifista, tret que, no sols podríem enllaçar amb la maternitat (la cultura matriarcalista, puix que el mot semen significa “sement”, “llavor”, i es podria considerar la “llavor d’una bona avinença en el camp eròtic i sexual” entre ambdós), sinó també amb una sexualitat matriarcal i vernacla, amb unes paraules que, possiblement, adreça a una jove del Collsacabra o bé a una dona en època fèrtil i de la mateixa contrada:

“Ets per mi la flor més fina,

que entre cards sempre has viscut,

tendra rosa sense espina,

fruit d’eterna joventut.

Si vaig de sol fos un dia,

Esquinçaria el cel blau

i dins el teu si hi posaria

el dolç semen de la pau”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)