Prosseguint amb el llibre ”Dins la pau del Collsacabra”, trobem la maternitat, com ara, quan, en “PLANY PER L’ERMITA DE MONTDOIS” (p. 18), Miquel Banús i Blanch enllaça la mare (la terra) amb els fills: “La dolça Mare que hi habitava” (en referència a Nostra Senyora), “oh Mare estimada” i, més encara, quan, esperançat i en nexe amb la terra, el poeta li diu:
“I si els meus ulls ja no poden veure
mai més vostra imatge a dalt de l’altar,
la fe n’obre uns altres que a mi em fan creure
que al cel un bon dia us podran contemplar”.
Aixi, l’escriptor podria recordar el pas d’aquesta tardor a un hivern que, simbòlicament i tradicionalment, porta confiança en l’esdevenidor, així com ho fan la sembra i el pas del dia més curt de l’any. A banda, això fa que siga viu el sentiment de pertinença a la terra.
Unes pàgines després, en la composició “ADÉU, VILA DE RUPIT”, també el reflecteix:
“Adéu, vila de Rupit,
ai! adéu, vila estimada,
tu has sigut el meu bressol
tros de terra catalana.
(…) Adéu, Agullola aimada
i tota aquesta contrada (…).
Adéu, casal de l’Avenc.
Adéu, vila de Rupit,
ai! adéu, vila estimada,
sempre t’he portat al cor,
tros de terra catalana” (p. 20).
I, sobretot, però ara, com qui capta que, empiular amb l’indret on viu, li dóna sentit a la vida, hi ha el poema “DINS LA PAU DEL COLLSACABRA” (pp. 21-22). En aquests versos, molt prompte, posa que ell no és un home de la mar: “home sóc de terra endins”, d’un poblet amb un vell castell i d’on se sent un riuet estant.
Igualment, indica
“Jo no conec altres solcs
que els que té el meu Collsacabra (…).
Quina recança que tinc
de la pau del Collsacabra,
aquí hi ha amics i parents
i aquesta terra m’és grata”.
Aquestes paraules van en línia amb les següents, en què veiem que la llavor (la sement) de la seua vida és en el Collsacabra:
“Passejo pel seu bell bosc,
(…) tabernacle color verd,
joia i sement de la vida”,
motiu pel qual comenta que,
“A la sorra de la platja
jo mai no hi podré ancorar,
penya-segats i cingleres
han estat sempre el meu jaç”.
Finalment, addueix que voldria emprendre volada. I ho fa junt amb una dona (barca, símbol semblant a la cova i de la matriu de la mare) i l’aigua (un altre tret femení):
“Avui que el cel és seré,
anem-hi, barca estimada”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
